José Luís ‘Coche’ Inciarte havia celebrat el seu vint-i-quatrè aniversari poc abans que l’avió s’estavellés als Andes. Tot i que anava a l’avió de l’equip, ell no formava part dels Old Christians. Estudiava enginyeria agrònoma, professió que exercia fins fa pocs anys quan la va abandonar per dedicar-se a pintar i explicar la seva història en conferències per tot el món. Es va casar amb Soledad, la seva promesa, només vuit mesos més tard del seu rescat. Han tingut tres fills.
Ha aconseguit oblidar els dos mesos viscuts als Andes?
No. Hi penso cada dia, perquè per un motiu o altre els records vénen de nou. Durant trenta anys no he pogut oblidar aquella experiència. El dolor, el sofriment, l’angoixa i els amics morts no els puc oblidar. Primer vaig estar trenta anys callat, igual que alguns companys supervivents que encara ho estan, però al complir-se la data, tot va canviar. Per fi vaig deixar a un costat el dolor que m’impedia parlar, vaig obrir-me i vaig començar a parlar d’aquesta història. Reconec que explicar la nostra vivència em fa molt de bé. Des de llavors, junt amb un altre supervivent, l’Álvaro Mangino, fem conferències per tot el món. Crec que si explicant la nostra vivència ajudem una sola persona, obtenim resposta a una pregunta que sempre em faig: “Per què vaig ser jo qui va sobreviure i no un altre?”. El que més recordo de la muntanya són els principis, els valors i totes les coses grans que té l’home, les quals afloren en les situacions límit.
Hagués preferit oblidar?
L’experiència va passar i punt. Només van ser 72 dies dels meus 56 anys. De fet, la teràpia la vam fer allà dalt i després no vam tenir cap necessitat de visitar psicòlegs o especialistes. Qui hi va anar no va obtenir cap resultat. La veritat és que m’he oblidat del dolor i l’angoixa, la fam, el fred i la desesperació, però no oblido els actes de coratge, valentia, solidaritat i amor de l’home per l’home, no només en els sentiments sinó en el comportament.
Què explica a les conferències que imperteix? Quin missatge intenta trasnmetre?
Sobretot explico els principis, els valors i les grans coses que té l’home, no les petiteses o els sentiments, sinó la gran força que té la persona humana. Crec que les situacions límit no existeixen perquè l’home cada vegada aguanta més, els límits en aquest sentit cada vegada avancen més i més. Encara que exclamem “Deú meu, ja no puc més!” sempre podrem una mica més.
Què els animava a sobreviure en aquelles condicions tan dures?
Ens animava un somni comú que ens mantenia vius: sortir de les muntanyes i tornar-nos a trobar amb les nostres famílies, amb els amics i amb els llocs que recordàvem. Fins i tot, durant aquells dies vaig apuntar en una petita llibreta totes les coses que faria si aconseguia sobreviure a aquella tragèdia. Trenta-dos anys després ja he complert amb tots els punts d’aquella llista: em vaig casar vuit mesos després de ser rescatat, he tingut fills, he viscut al camp, m’he dedicat a produir llet i he treballat deu anys a la indústria agrària. L’any 2002 però, vaig abandonar el camp i vaig venir cap a la ciutat on he començat a aprendre a pintar.
Vostè no pertanyia al club Old Christians que havia contractat l’avió de les forces aèries uruguaies, senzillament aprofitava una de les places que havien quedat lliures.
Efectivament, jo havia anat a un col·legi laic i anglès, no havia estudiat a l’Stella Maris, l’escola religiosa on havien estudiat tots els jugadors, i no era del club de rugbi. De fet, mai havia tingut res a veure amb el clergat, però vaig aprofitar el passatge.
I aquestes diferències de creences espirituals entre els supervivents van crear discussions en el grup?
No, potser només una mica al començament. En la relació dins el grup hi va haver un abans i un després de l’allau de neu que vam sofrir, en la qual moriren vuit companys. En aquell punt Déu ens va demostrar quina era la nostra situació. Si no ens uníem no sobrevivíem. Llavors, tots, els uns envers els altres ens vam despullar de ment i avui en dia només per un gest o un moviment encara reconeixem quan un de nosaltres menteix. Internament ens coneixem molt. És increïble.
Van viure més de dos mesos entre la ferralla d’un avió estavellat, no van habilitar l’espai per si el rescat tardava.
No, perquè acondicionar la zona era un esforç massa gran, suposava consumir massa energia. Disposàvem d’una quantitat d’energia menor de la que gastàvem. El balanç enèrgetic sempre era negatiu. Vaig perdre quaranta-cinc quilos, m’estava morint. Precisament, alguns van morir perquè van ser més generosos que jo, van donar més energia pels altres. Sense ella ens moríem.
Arribaren a cremar bitllets per poder escalfar-se.
Sí, perquè teníem algunes fustes, però les fèiem servir per encendre foc, escalfar-nos i poder cuinar o bé per banyar-les amb oli de motor i poder produir fum negre per cridar l’atenció als avions que poguessin passar. Però necessitàvem paper per encendre el foc i vam decidir fer servir els bitllets. Allà dalt ja no tenien cap valor, però era curiós quan al començament la gent donava abans el bitllet d’un o de cinc abans del de cent, malgrat que tots dos cremessin per igual! Però allò que vam cremar més foren cigarretes. Era l’únic que sobrava perquè Javier Menthol i Pancho Abal, dos dels membres de l’equip, tenien una tabacalera i en portaven moltes caixes per donar als companys, ja que ells, en època de Salvador Allende, tenien problemes de subministrament.
Com es va viure a l’avió els dies que Nando i Roberto van marxar caminant per intentar buscar ajuda a Xile?
Aquells darrers deu dies van ser els més angoixants de la meva vida. El matí del dia 12 de desembre ells dos –juntament amb Vizintín– van sortir a caminar, portaven a sobre aliments només per tres dies. Complert aquest temps, Vizintín va tornar ràpidament a l’avió. Primer crèiem que havia avortat l’expedició o que havia passat alguna cosa als altres dos, però ens va explicar que en Nando i en Roberto havien decidit continuar, malgrat que després d’una llarga caminada només havien divisat muntanyes i més muntanyes, i ni una minsa espurna de camp verd. “Volverte vós, negro, porque eso va para largo”, li van dir els dos companys a Vizintín. Van ser deu dies molts durs per a tots, perquè la gent no parlava, l’ambient estava brut, recordo com la negror de la zona que ocupàvem contrastava amb el blanc de la muntanya. Tots teníem els ulls enfonsats, amb poca vida, inexpressius. Malgrat tot, si ells no tornaven, hi havia alguns companys preparats per marxar els primers dies de gener, però jo sabia que ja no hi seria.
Vostè es trobava en estat crític.
Dins meu sempre havia sentit l’alegria d’estar viu davant el dolor del que vivia, sentia i veia, però durant els set dies següents a la marxa de Nando i Roberto, l’alegria d’estar viu ja no era tanta. Quan m’aixecava donava gràcies per viure, veure, sentir, però aviat l’alegria d’estar viu desapareixia. Pensava en coses que els podien haver succeït: haver caigut en un precipici, haver-se trencat una cama, morir de fred, quedar coberts per una allau… Cada nit em pregunatva “On seran?” i l’endemà em tornava a despertar, sense l’alegria d’estar viu. I així el dia 21 de desembre vaig assumir que era molt difícil que ens salvessin i vaig projectar la meva mort per la nit del 24. Era més fàcil deixar-se morir que continuar vivint. Perdia les forces i l’esperança; m’anava a deixar morir. Però a dos quarts de set del matí del 22 de desembre vam sentir a la ràdio la notícia més bonica que he sentit mai. De cop, la vida va tornar a il·luminar-se. Els helicòpters van arribar a tres quarts d’una de la tarda. En Nando ens va venir a buscar, encara no entenc com ens va poder localitzar des de l’aire. Afortunadament, van arribar abans que se’m morís el darrer alè d’esperança, perquè si la perdia, només m’hagués quedat entregar-me a la pau, la gran pau que és la mort.
Els morts no foren enterrats.
No, perquè ja havien quedat sepultats per la neu, congelats. Els cossos van quedar allà, i considero que és el millor altar. Si un dia em moro, vull que també m’hi enterrin o hi dipositin les meves cendres. Allà, a quatre mil metres d’alçada, és el lloc més bonic que he vist mai per reposar eternament. És un lloc entre la terra i el cel, on hi ha la presència de Déu. A més, allà em retrobaré amb els meus amics.
Us esperàveu la rebuda mediàtica que va tenir la vostra història?
Quan em van baixar de l’helicòpter, em van estirar a sota d’un salze. Enmig de les branques de l’arbre hi havia gent amb càmares filmant. Vaig preguntar-li a un dels soldats qui era tota aquella gent i em va respondre: “Periodistes”. Va ser molt sorprenent, ja que nosaltres pensàvem que trucaríem als nostres familiars, que els diríem que estàvem vius, que havíem estat salvats i que tornàvem a casa amb tren. De fet, els supervivents vam calcular quants diners ens quedaven i si en teníem prou per comprar tots els bitllets. Mai vam pensar-nos tenir aquella rebuda. L’experiència va provocar un gran impacte. Actualment molta gent ens comenta què estava fent quan va escoltar la notícia que havíem estat trobats amb vida. Vam ser un regal de Nadal per a molts.
I què li sembla que avui s’organitzin excursions a la zona on vostès van viure aquella experiència?
M’agrada perquè no és un lloc turístic, sinó un indret de pelegrinatge que es visita amb molt de respecte. No fa gaire, el març passat, hi vaig anar acompanyat per la meva família. Abans hi havia estat sol. És una experiència dura. Quan s’arriba allà, els visitants mantenen un silenci sepulcral o ploren. A la tornada la gent continua en silenci. Allí, la gent es carrega d’energia positiva perquè és un lloc on hi va ser Déu.
Després de trenta-dos anys, es penedeix d’alguna cosa?
Sí, de dues. Una, la d’haver pujat a aquell avió i la segona, de no haver donat més en aquella situació. Una cosa tinc molt clara: dec la vida a Déu, als meus amics, als morts i als vius, a Sergio Catalán, a Nando i a Roberto, perquè sense ells no hagués pogut sobreviure.
* Contingut publicat en el número 12 de la revista Valors (gener de 2005). Una entrevista de Maria Salicrú-Maltas.
