El professor d’ètica recorda que el civisme es basa en un pòsit de valors i de sentit comú.
El civisme és un joc d’usos, costums i normes que fan possible la tolerància entre maneres de pensar i de fer diverses. Va des de l’amabilitat educada -que no costa gaire- a l’acceptació positiva de la diversitat, el respecte al dret de les persones, les concepcions religioses, la convivència entre cultures i l’impuls de la deliberació i dels usos democràtics per resoldre discrepàncies.
Tot plegat obra al compromís i la implicació ciutadana, al sentit de responsabilitat envers el comú, a la vida sociocultural i l’activisme comunitari per millorar l’educació, el diàleg social, l’economia, la cultura, la justícia, l’hàbitat i el respecte pel medi ambient, etc. L’enumeració de tot el que cal per viure en societat i deixar viure és de mal fer, perquè és l’imprescindible mínim comú denominador ètic de la vida amb els altres. Per això so-cietat de consum i civisme no s’adiuen massa. L’individu consumista pensa en ell mateix, en el plaer immediat i l’èxit individual; la llibertat és poder fer-ho tot i no pas un horitzó amb els altres.
La convivència i el civisme tenen un substrat de valors i de sentit comú, suposen bona voluntat, racionalitat i complicitats. Més enllà d’ordenances, conduir en sentit contrari fora incívic i de molt difícil justificació. Si es vol, es pot aplicar la màxima kantiana d’obrar d’una manera que tothom pugui fer seva i no generi caos. Ben al contrari del famós terme mig d’Aristòtil, també adoptat per Descartes com guia de la moral provisional en el context del dubte. Bo i resultar atractiu, connotar prudència i semblar raonable, no és gens clara la seva fonamentació racional en sentit fort.
El substrat de valors té un punt de convencionalitat. Rousseau assenya la utilitat d’un ciment social que aglutini els individus en uns valors ciutadans. Comte propugna una religió positiva depurada de mitologia. Rawls proposa una concepció comuna de la justícia i uns principis raonables i compartits per tothom. Rorty afirma que només cal respondre de la nostra manera de fer davant els altres humans; aquest és el perfil baix del pragmatisme com a humanisme, i que ens estalvia les dificultats d’explicar-nos segons el que pugui ser una realitat estable i objectiva independent de l’ésser humà, o bé en relació a un Déu. La nostra la responsabilitat i honestedat ja queda prou honorada donant raó i justificant racionalment i humanament les nostres creences i accions els uns davant els altres.
