“Ser català: cal anar més enllà de la ideologia” Maria Coll
Salvador Artís Gener, més conegut com a Tísner –escriptor del qual enguany en celebrem el centenari del seu naixement– va escriure: “Som catalans genèticament, portem la nostra vella marca d’origen. Som catalanistes perquè ens n’han fet. Privar-nos de la nostra llibertat ha convertit en una militància allò que tan sols hagués [sic] estat una circumstància geogràfica, talment com no hi ha suïssistes ni holandesistes, sinó suïssos i holandesos, els catalans fórem, si ens haguessin deixat exercir com a tot arreu, Catalans. I aleshores haguéssim [sic] deixat els -ismes per a qüestions ideològiques”. Encara que les paraules del mestre són difícils de millorar, alguns encara insisteixen en no comprendre què significa sentir-se català, fins i tot, quan ells mateixos també han etiquetat el seu sentiment d’origen i de procedència.
Segurament amb temps i una mentalitat molt oberta podria adaptar-me a l’estil de vida dels islandesos, dels xinesos, dels congolesos o dels aborígens de les Amazones, però tots portem en la nostra cadena genètica una idiosincràsia marcada, un temperament particular, que ens caracteritza segons el lloc on hem nascut. Cada comunitat del món porta a l’esquena una motxilla carregada de tòpics: els alemanys treballadors, els suïssos puntuals, els andalusos ganduls… trets no generalitzables, però comprensibles si tenim en compte, la història, el clima i la cultura de cada espai. Elements dels quals ningú en resta impune. No sé qui es va inventar la frase “sóc ciutadà del món”, però segur que quan la pensava –sí ho va fer–, la prenunciava en una llengua. Per molt idiomes que durant la nostra vida adquirim, quan parlem en la solitud de la nostra ment, quan somiem, fins i tot, quan reneguem, ho fem en una única llengua, generalment, aquella amb la qual vam aprendre les primeres paraules.
I és que ningú és impermeable a un sentiment de col·lectivitat predominant: parlem una llengua, ens sentim emocionalment lligats a una cultura–mentre altres les admirem però no ens fan ni fred ni calor–; som fills d’una religió encara que no creiem en el Déu que aquesta venera, necessitem compartir, gaudir i formar part de certes tradicions, tenim una forma d’expressar-nos i de moure’ns que ens identifica col·lectivament… Som part d’allà d’on hem nascut o d’on em crescut com a persones. Al llarg de la nostra vida podem enganxar a la maleta tants adhesius de països diferents com vulguem, però l’equipatge sempre tindrà registrat un aeroport com a punt d’origen.
L’escriptor, Amin Maluf en el seu llibre Orígens (2004), diu que “la identitat és una cosa vital per no perdre’s en la massa de la uniformitat que imposa la globalització”. Ara bé, aposta per la identitat personal, més enllà de llengües, pàtries i religions. El problema és que la identitat personal no es pot disgregar de la identitat nacional. La persona és un tot. I això no és dolent. Sentir-se part d’una col·lectivitat i d’un espai, creure’s arrelat malgrat l’arbre creixi i la vista sigui global, és positiu; òbviament, sempre i quan això no signifiqui menyprear altres identitats. És a dir, perquè un espanyol pot sentir-se espanyol i un català no pot sentir-se català? Si ensenyar català a l’escola no es veiés com una amenaça, si omplir un camp de futbol de senyeres, estelades i ikurriñes no es considerés un acte anticonstitucional, si el fet que l’Ajuntament de Barcelona tingui el català com a llengua preferent no fos considerat un acte de quasi rebel·lió… Fa molt de temps que, com diu Tísner, “hauríem pogut deixar els ismes per a qüestions ideològiques”.
“Que tothom es pugui sentir a casa” Joan Salicrú
V ivim temps convulsos en molts sentits, també nacionalment. Cada mes, en el nostre espai mediàtic -més que en el pla quotidià-, tenen lloc polèmiques, incidents, crisis… que demostren la dificultat cada vegada més evident d’encaixar els sentiments nacionals no castellans dins el que és l’estructura legal espanyola. El procés, entre moltes altres coses, demostra la falsedat d’aquella idea segons la qual “som ciutadans del món” -“i prou”, afegiria jo-. Per incompleta, per insuficient. És clar que en som, però també ho és que, ho reconeguem o no, estem vinculats a una referència nacional. Som nacionals d’un lloc -hi visquem o no-. I el que seria desitjable és poder viure això amb normalitat. Aquí, òbviament, és on comencen els problemes. Què passa si la comunitat nacional de la qual et sents part no se sent còmode en l’estructura estatal que l’acull? I, en segon lloc: què passa si el lloc on vius no coincideix amb el lloc d’on et sents? A Catalunya, degut a la pròpia naturalesa històrica del país, tenim aquests dos problemes superposats, un sobre l’altre: els-que-se-sentennomés-catalans, que mai ens hem acabat de sentir còmodes en el marc estatal on legalment som, i els que mantenen un sentiment de pertinença espanyol que, anant bé, se senten tant vinculats a la seva nova llar nacional com a aquella de la qual provenen. Hi va haver-hi un temps –Barcelona’92en què la dinàmica era inversa a l’actual: una part dels catalans-de-tota-la-vida aspiraven a obtenir una certa normalitat a Espanya –l’encaix pujolià, el federalisme asimètric maragallià– mentre que les onades migratòries i els seus fills assumien la Normalització Lingüística. Durant tot el període des de la represa democràtica, però, ha anat operant un corrent de fons que mai va comprar aquest discurs i al qual el temps ha donat la raó. El fracàs de l’Estatut va acabar donant-los ales.
El problema, lluny de solucionar-se, s’agreuja: aquí cada cop hi ha més gent que se sent incòmode a l’estat i, en reacció a això, també hi ha qui cada cop reforça més el vincle sentimental amb Espanya. El pacte fiscal, que interessa a tothom més enllà de debats identitaris, emmascara parcialment el problema però, de fons, i ho dic sense cap dramatisme, el país s’esqueixa. Conflicte servit? Una mica sí. Hem de suspendre qualsevol alteració de l’status quo per evitar-lo? Evidentment que no. El que cal és imaginar solucions definitives que permetin resoldre la insatisfacció nacional de Catalunya en el marc espanyol i, alhora, evitar que qualsevol canvi impedeixi que les diferents identitats que conviuen a casa nostra puguin expressar-se amb naturalitat. Si no ho aconseguim, haurem fracassat. No renunciem a res, doncs, però tinguem-ho en compte, també.
