Cada any moren a Espanya 4.000 persones per suïcidi, més del triple que les morts per accident de cotxe. Cèlia Borràs va perdre d’aquesta manera el seu únic fill de 19 anys. Per aquest motiu i davant el buit d’una associació d’aquest tipus a Catalunya i amb la voluntat d’ajudar altres persones que acabaven de patir la mateixa experiència, va fundar fa uns anys l’entitat Després del Suicidi- Associació de Supervivents.
Darrera de cada suïcidi hi ha una història, però, els supervivents comparteixen uns mateixos sentiments: “abandonament, perquè no hi ha hagut comiat – molts pocs deixen una nota-; culpabilitat, tots pensen que podrien haver evitar-ho; vergonya pel que dirà la gent i molta solitud, ja que tots pensen que això només els passa a ells”, explica Borràs.
L’entitat en aquestes famílies ofereix diversos serveis, entre ells, sessions tancades de teràpia, cada quinze dies, amb grups reduïts, a l’Hospital de Sant Pau i coordinades per supervivents. I trobades individuals d’acollida a familiars que han patit aquesta pèrdua, també a través de persones que han passat per la mateixa situació.
I, és que, segons apunta Borràs, “el dol per la mort per suïcidi no se supera mai, perquè no és una malaltia; s’ha de saber viure amb ell”. “Les persones que hem perdut una persona per suïcidi sempre portem aquesta cicatriu al cor, sempre convivim amb el procés”, ha afegit. Però ofereix un missatge d’esperança de cara els supervivents: “amb paciència es pot tornar a viure”.
La fundadora de l’associació Després del Suicidi- Associació de Supervivents, tenint en compte les dades actuals, també demana més informació sobre aquest tema: “Ara comencem a parlar del suïcidi, però encara no se’n parla com s’hauria de fer i si no en parlem, no prevenim”.
I reclama un pla nacional de prevenció del suïcidi. “No existeix cap tipus de suport públic per als supervivents i el nostre dol es poT convertir en una depressió o en un altre suïcidi”, adverteix. – M.COLL.
Escolta l’entrevista:
