Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Amb aquesta cançó d’en Raimon, el govern català ens demanava que fóssim prudents i que no malbaratéssim l’aigua. Revoltes dels pagesos, pobles sense aigua a les aixetes, dies i mesos de neguits i de pors. Ara ens anuncien que s’ha acabat la sequera!
Tot i que sabem que aquest problema és molt important, no n’acabem de ser prou conscients; més aviat ens sembla un problema latent. És com si ens calgués que els reptes ens produïssin temor per buscar-hi solucions. Si hem d’esperar que les coses arribin a l’extrem, aleshores ja haurem fet tard. I això passa amb tots els temes mediambientals, que són els més importants per a la nostra realitat i per als sistemes econòmics, ja que estan relacionats amb l’energia, amb la industrialització, l’organització, etc.
El nostre planeta conté, amb escreix, un bé necessari com és l’aigua, però ens plantegem amb cert neguit si l’aigua dolça serà suficient i abundant per als éssers vivents de la terra. Hom té la sensació que no només som mals administradors, sinó que també som mals regeneradors i poc creatius. Un bon administrador no és només el que sap administrar els recursos i repartir-los; és el que sap veure les necessitats reals del moment present i futur i, tot coordinant les atencions al moment present, va cercant les necessitats del futur. Nosaltres hem estat mals administradors: no hem sabut repartir d’una manera coherent l’aigua i, alhora, no hem estat capaços de buscar solucions globals entre tots.
Segons diuen els biòlegs i els físics, el primer aliment que ens cal per viure és l’oxigen, el segon, l’aigua. Per això, no és estrany que la gent pensi que l’aigua ha de ser gratuïta. El consum de l’aigua ha crescut d’una manera espectacular; en canvi, no ho ha fet tant la disponibilitat de l’aigua potable. L’aigua, com a recurs, ha de ser utilitzada, reutilitzada i reciclada. Hauríem de tenir una planificació més eficient i distingir, cada cop més, entre l’ús i el consum de l’aigua. El consum és el que necessitem i l’ús és el que realment podem modificar, disminuir o augmentar. Si la gestionem bé, podem anar a la recerca de més usos de l’aigua.
D’altra banda, no hem estat capaços de crear noves fonts d’aigua dolça. Continuem aprofitant l’aigua que es descarrega del cel i que, per culpa de la nostra negligència, cada cop costa més de predir. Hem esdevingut, una mica, com si fóssim fills d’hereus milionaris. Hem anat gastant la fortuna familiar pensant que era tan gran que no s’esgotaria mai. Aquesta actitud tan poc humil no ens ha fet previsors. Cal idear recursos econòmics i tots els esforços necessaris, perquè un bé tan preuat pugui arribar a totes les criatures de la terra sense excloure’n cap.
Cal girar la mirada vers el mar, la neu, les glaceres, les pluges, els rius, els corrents subterranis, etc., que són els que fertilitzen els nostres camps i creen les energies que sustenten les nostres indústries, que possibiliten la vida a les ciutats, als pobles. Ara bé, si mirem l’ús que n’hem fet, d’aquest recurs, sobretot en els darrers anys, descobrim que l’hem tractat amb un cert menyspreu. I això ens ho demostra, per exemple, la contaminació dels rius i dels mars.
La nostra civilització s’ha anomenat del petroli. Quan en falta, i se’n deriven greus problemes, tots plantegem solucions, per inversemblants que semblin. Abans del petroli, hi ha hagut grans civilitzacions i n’hi haurà un cop s’esgoti, però… n’hi pot haver si s’esgota l’aigua dolça? La distribució de l’aigua ha de ser un fi prioritari, si es tracta d’un bé tan imprescindible. Hem d’equilibrar l’aigua i la seva distribució de manera que sigui un bé comunitari i no privatitzat
Catalunya declara el final de la sequera
