La llibertat és el valor més preuat de la nostra societat. Al llarg de la història, almenys la d’Occident, ha costat molt de temps, esforç i lluites poder viure en una societat que respecta la llibertat de les persones, de totes les persones (perquè recordem que la llibertat va ser originàriament, a l’antiga Grècia, un privilegi exclusiu dels homes atenencs, negat a les dones i els estrangers en una societat supremacista que permetia l’esclavitud). La llibertat és avui dia l’eix vertebrador de les constitucions i les lleis en els estats democràtics, i és també la justificació moral de gairebé totes les lluites socials actuals i futures.
D’altra banda, i com és lògic, la llibertat sempre va acompanyada del valor de la responsabilitat. Qui actua lliurement se n’ha de fer responsable, de la seva acció. Aquest és un principi bàsic de la moralitat que no sempre és benvingut o desitjat (ja que implica sacrificis personals), però que va indiscutiblement lligat a la llibertat. Si hom vol ser lliure, si hom es lliure, hom ha d’acceptar la responsabilitat pels actes comesos amb llibertat; en altres paraules, la persona lliure ha d’assumir les conseqüències de les seves eleccions.
Vet aquí, però, que aquesta fusió inevitable entre llibertat i responsabilitat té una cara fosca i èticament problemàtica. Les persones, hem d’assumir totes les conseqüències derivades de les nostres eleccions lliures? També els mals terribles dels petits descuits? Si ens lesionem de gravetat mentre fem esport, hem de pagar tot el cost del tractament mèdic (sense dret a demanar ajuda a la societat)? Si ens saltem un stop i causem un accident amb morts, hem d’anar a la presó una llarga temporada per homicidi imprudent? Si som fidels a la unió entre llibertat i responsabilitat, hauríem de buscar un càstig inclement i proporcional al dany produït. Si no és així, amb quina justificació moral pal·liem les conseqüències, de vegades enormes, d’una petita irresponsabilitat?
Encara pitjor. Un dels efectes moralment més perversos de la responsabilitat per la llibertat és el càstig als solidaris. Pensem en una dona (malauradament és més habitual que no pas un home) que deixa la seva feina per cuidar el fill malalt i els pares grans. No li ha resultat fàcil renunciar a la professió a la qual ha dedicat tants esforços, però sent que el seu deure moral en aquests moments passa per cuidar a qui més estima i més la necessiten. Ni el pare del seu fill ni els germans estan disposats a fer les renúncies personals que exigeix la situació familiar, ni tampoc pot comptar amb la societat que, en exercici de la suma democràtica de llibertats individuals, es nega a compartir la riquesa de tots per ajudar a les persones dependents. Ningú no dubta (tampoc ella) que la cura dels seus éssers estimats és un acte voluntari, lliure i responsable.
Podem buscar culpables externs al seu destí i segurament en trobaríem bastants (individuals i col·lectius), però no podem dir que la seva elecció vital i solidària no hagi estat seva, volguda i voluntària.
Imaginem ara que, amb el pas del temps i a causa de les renúncies laborals i les privacions, la dona s’empobreix i emmalalteix. Lamentablement, no hi ha ningú que cuidi ara d’ella, i la falta de salut i de diners la condemnen a un deteriorament personal que li escurçarà la vida i les il·lusions. Podem buscar culpables externs al seu destí i segurament en trobaríem bastants (individuals i col·lectius), però no podem dir que la seva elecció vital i solidària no hagi estat seva, volguda i voluntària. Es mereix aquesta dona el seu destí personal? Hi ha una obligació social d’ajudar-la? Si atenem al valor de la llibertat, difícilment podrem dir que no (llevat que pressuposem un determinisme social que nega el propi valor de la llibertat). Si creiem, però, que la generositat lliure de la dona mereix un premi i no un càstig social, haurem de limitar el valor de la responsabilitat i abraçar valors superiors –però menys liberals– com ara la solidaritat.
