A Carlos San Juan, un dia, el caixer automàtic se li va “empassar” la targeta. Quan va demanar a un treballador del banc que l’hi retornessin, la resposta que va rebre va ser que havia d’esperar-se al final de la jornada laboral. Finalment, un altre empleat va tornar-li la targeta, però amb un to i unes formes que van fer que se sentís “humiliat” pel banc on fa 51 anys que té els estalvis. Quan va presentar una queixa, el seu interlocutor va ser una veu “gairebé robòtica” que amb prou feines el deixava parlar i només li deia que no hi podien fer res.
Aquest incident tan senzill com un caixer menjant-se una targeta va ser el detonant d’una de les campanyes de més èxit dels darrers anys a Espanya. Carlos San Juan, metge jubilat de 78 anys, va engegar una recollida de signatures demanant un tracte “més humà” a les oficines bancàries.
Amb el lema “Soc gran, no idiota”, San Juan es queixa que molta gent gran queda a la intempèrie amb l’imparable procés de digitalització dels bancs, que els darrers anys ha avançat a passes de gegant i que, amb la pandèmia, encara s’ha accelerat més. I alerta que, amb tants canvis en poc temps, hi ha part de la ciutadania que ha quedat exclosa.
En el text penjat a internet, San Juan critica el tancament de moltes oficines arran de les fusions dels darrers anys, la disminució de l’atenció presencial i en horaris cada cop més limitats i que són moltes les gestions que només poden fer-se en línia. Això fa que molta gent gran només els quedi l’opció d’haver de demanar ajuda a familiars per a qualsevol simple tràmit.
En el seu cas, es defensa amb internet i el telèfon mòbil, però té problemes amb algunes aplicacions i, sobretot, els caixers. Uns problemes agreujats pel Parkinson que li van detectar fa dotze anys i que va obligar-lo a jubilar-se abans d’hora.
I, com passa sovint, San Juan va descobrir que no estava sol. Més de sis-centes mil persones han signat la petició reclamant més atenció personalitzada i, per accident, ell va convertir-se en la veu de tota aquella gent. Aquest uròleg nascut a Zamora i que fa més de seixanta anys que viu a València ha agafat la bandera contra la fractura digital i l’ha portat fins a Madrid.
El 8 de febrer, San Juan va arribar a Madrid carregat de caixes i va entregar les sis-centes mil signatures al Ministeri d’Economia. Allà, per casualitat, hi havia la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que va aturar-se a xerrar amb ell. Davant de càmeres i micròfons, va prometre-li que, d’aquí a poques setmanes, el govern espanyol tindrà enllestit un pla amb diverses mesures destinades a la inclusió financera de la gent gran.
Mentre la seva cara apareixia cada dia a la televisió i no deixava de fer entrevistes, el director de zona del seu banc el convocava per a una reunió presencial. I, l’endemà que entregués les signatures, el president de l’Associació Espanyola de la Banca va anunciar canvis de protocol per solucionar els problemes dels clients més grans i va prometre que “ningú quedaria enrere”.
Carlos San Juan no s’esperava la repercussió que ha tingut la campanya. Inesperadament, ha demostrat que, a vegades, només cal determinació per canviar les coses i fer que la banca no sempre guanyi.
