La resistència a la maldat

Podem afirmar que la humanitat avança de forma evident i necessària de la ignorància al saber, de l’obscuritat a la llum, del pitjor al millor? Segons la concepció idealista de la història, més enllà dels esdeveniments històrics hi ha un progrés que condueix a la realització de l’ideal de la humanitat. Des d’aquesta perspectiva, els individus són un mitjà per la realització d’una finalitat ja establerta. El que importa és perfeccionar els mitjans, no preocupar-se per les finalitats.

No serà difícil caure en el conformisme i l’apatia, i preguntar-se, amb W. Benjamin, quin sentit té actuar si tot passarà igualment? Però les grans guerres, els genocidis i les catàstrofes humanitàries qüestionen la necessitat i la bondat de l’anomenat “progrés”. No és clar que l’avenç científic ens hagi fet més lliures, ni que el desenvolupament econòmic ens converteixi en millors persones o més felices.

El progrés moral de la humanitat sembla anar per altres camins, molt allunyats de la justificació dels mals passats. Com afirma Etty Hillesum, Déu no ens deu explicacions per l’existència del Mal; li devem nosaltres les explicacions, per la manera com ens tractem. D’acord amb aquesta idea (i amb independència que es cregui amb Déu o no), aquí posem entre parèntesis la Teodicea, per centrar-nos en les qüestions ètiques i polítiques que planteja el mal moral; és a dir, per preguntar-nos què podem fer –i evitar– respecte del Mal causat per l’ésser humà.

Autors com F. Rosenzweig o W. Benjamin rebutgen la fe cega en el progrés, perquè pot portar a silenciar el sofriment humà. Hi ha esdeveniments evitables que no haurien d’haver passat. En la història no hi ha necessitat, hi ha pluralitat, possibilitats que s’obren i es tanquen. Davant la catàstrofe, la justificació, la resignació o la cerca de consol aplanen el camí per futures desgràcies. Pel que fa al Mal moral, no hi ha un destí marcat, sinó un futur que dependrà en gran manera de les nostres decisions presents. Té sentit llavors comprometre’s amb la realitat sofrint? L’esperança (messiànica, per aquests autors) treu el cap per allà on el sentit de la història s’esquinça i emmudeix.

Encara que no aconseguim una definició abstracta del Mal que comprengui totes les seves manifestacions concretes, sí que podem afirmar que existeix el Mal, per tant, ens hem de preguntar pel seu sentit. El Mal moral es manifesta de moltes formes: violència, abús, injustícia, indiferència… En aquest cas, el mal es comet (no merament succeeix) i és en certa manera evitable. En ell hi entra en relació aquells que l’infligeixen, aquells que el pateixen i aquells que en tenen notícia, sense ser subjecte, agent ni pacient.

La vulnerabilitat de la víctima

Quan es cometen aquest tipus d’actes, es produeixen les víctimes morals, que sofreixen el Mal per part d’algú que atempta contra elles. Les persones que fan mal a altres són els victimaris o botxins, que vulneren la dignitat de les seves víctimes. No és que les víctimes siguin prèviament vulnerables (encara que ho siguin en algun sentit), sinó que el victimari les condueix a una situació de vulnerabilitat, pel mal que els infligeix.

Perquè hi hagi mal moral, no només és necessari la dualitat víctima-victimari i els testimonis o il·lesos; hi ha també un context social i cultural que facilita o no evita que aquest Mal es cometi. En la majoria de casos, la malaltia mental no és l’explicació. Quins elements aplanen el terreny perquè una persona pugui atemptar voluntàriament contra una altra? Els discursos que presenten l’Altre com un enemic construeixen l’imaginari criminal que permetrà fer-li mal o aniquilar-lo amb bona consciència. Analitzar com es (re)produeixen aquests mecanismes és necessari per combatre la maldat. Com afirma Ana Carrasco en el seu darrer llibre, Decir el mal. Comprender no es justificar (2021), “potser és l’única manera de no repetir els seus mètodes”.

És cert que la comprensió de les raons del Mal moral no impedeix per si sol que es cometi, però identificar les seves condicions de possibilitat permet prendre mesures per evitar-lo i prometre’ns així un món en el qual no es repeteixin mals passats. Confrontar la maldat, des de la més extraordinària a la més quotidiana, és un imperatiu ètic en el qual la reflexió teòrica no substitueix la responsabilitat pràctica.

Per contrarestar la maldat quotidiana hem de fomentar una relació no dogmàtica amb la veritat i defensar el reconeixement de la dignitat humana, per tal que l’altre no sigui percebut com un enemic per pensar o viure d’una manera diferent: “tenemos que interrogar la emergencia y la desaparición de lo humano en el límite de lo que podemos pensar, lo que podemos escuchar, lo que podemos ver, lo que podemos sentir” (Butler, J., 2006).

Perquè hi hagi Mal moral, no només és necessari la dualitat víctima-victimari i els testimonis o il·lesos; hi ha també un context social i cultural que facilita o no evita que aquest mal es cometi.

Hannah Arendt considera que la filosofia ha d’orientar a la humanitat, però per això no només serveix la contemplació, és necessària l’acció; no la que produeix, sinó la que qüestiona i construeix. Requereix una acció arrelada al pensament, en la voluntat individual i en la capacitat de jutjar, que eviti l’acció mecànica, superficial o basada en l’obediència cega. Arendt confia en la capacitat humana per resistir a la barbàrie gràcies a les petites accions virtuoses quotidianes.

L’espurna del Mal moral

L’absència de pensament i de capacitat de judici situa la mateixa vida en una capa superficial, de manera que les arrels que sostenen les nostres decisions s’assequen i moren. La base de les mateixes decisions deixa de ser interna i passa a ser externa. En canvi, una vida profunda garantida la cura d’aquestes arrels, perquè puguem responsabilitzar-nos de les veritats i les creences que sostenen els nostres actes i assumir també les conseqüències. La vida examinada garanteix que es pugui desobeir quan es reben ordres que atempten contra la dignitat pròpia o aliena.

La vida superficial i indiferent és un terreny erm especialment propici perquè l’espurna del Mal moral s’encengui i es propagui. Si el Mal és un misteri, no és preferible optar per la inacció o la resignació? El Mal no és un problema que es pugui resoldre amb una determinada tècnica, però precisament per això exigeix un major esforç d’atenció, recordant Simone Weil. La seva opacitat obliga a abordar-lo d’una manera més profunda i responsable, que contraresti la superficialitat i la indiferència, que condemnen a reviure (i revifar) els inferns del passat.

Si no som els victimaris ni les víctimes, la nostra responsabilitat és la dels “il·lesos”, prenent l’expressió de J. Améry. Hem d’assumir dos imperatius: el de la lucidesa, per “entreveure la possibilitat permanent de la guerra” (Levinas, E., 2012); i l’imperatiu de l’esperança, que és, en paraules de Marcel, l’arma dels desarmats. Això ens permetrà, com afirma en el seu diari Etty Hillesum, “salvar un pedazo de alma intacta a pesar de todo” (2007).

Té sentit l’esperança? En les catàstrofes trobem també relats que dibuixen el que Nuria Sánchez Madrid anomena una “mena de micropolítica de la resistència a la barbàrie”, que permet continuar confiant en la humanitat (2021). Però per a això es necessita una xarxa de persones que amb els seus actes quotidians renunciïn a la maldat i caiguin en la temptació del Bé. Davant l’evidència que el Mal existeix, es pot introduir la possibilitat de la bondat. Amb les nostres decisions i accions podem construir un món en el qual la bondat, en alguna ocasió, desterri i resisteixi a la maldat.

Olga Belmonte García és professora del Departament de Filosofia i Societat a la Universitat Complutense de Madrid. El seu llibre més recent és Víctimas e ilesos. Ensayo sobre la resistencia ética (Herder, 2022).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.