Com podem definir ‘la confiança’?
La confiança és un concepte que engloba actituds, desitjos, creences, emocions que consisteixen en tenir una certa seguretat tan respecte les nostres expectatives que en un futur volem que es compleixin com respecte la sensació que en el present no hem de témer res. És a dir, quan jo confio amb una persona crec que les expectatives que he dipositat en ella es compliran i quan confio amb una institució la qualifico de sòlida, segura i honesta. El concepte de confiança fàcilment es ramifica en conceptes com honestedat, seguretat, certesa, previsió de futur, capacitat de planejar amb certa seguretat…
La seguretat ens fa més dependents?
La primera característica de la confiança és l’abandonament. Quan un confia s’abandona vers allò amb què confia. Per això, ens resulta tan terrible i ens enfadem tant quan la nostra confiança no és corresposta; quan la confiança que dipositem en una institució o persona fracassa. Això ens produeix un gran enuig, perquè la confiança representa cedir una part de nosaltres a l’altre, a les institucions o a la vida en comú.
Això vol dir que ser una mica desconfiat també és bo?
Tots tenim una desconfiança general amb el món, però aviat aquesta es trenca. Ara bé, a partir d’aquesta confiança general, tots tenim confiances particulars i singulars. Confiar és un bé, però aprendre a desconfiar i saber desconfiar quan toca, també. La nostra vida transcorre en la dialèctica de confiar i desconfiar. I malgrat que la confiança general mai es desactiva del tot, també hem d’aprendre a saber desconfiar.
Així, en el procés de maduració, no aprenem a confiar, sinó a desconfiar?
Confiar formaria part de la nostra història natural.
Per tant, podem afirmar que l’home és un ser confiat per naturalesa.
Sí. La desconfiança s’aprèn després de fer front a diverses pressions. Per exemple, la lectura d’un diari acostuma a ser difícil, perquè en general un confia amb els mitjans de comunicació i només amb un acte reflexiu un comença a dubtar si aquesta informació és verdadera, pertinent, si és la més important del dia, etc. D’alguna manera totes les preguntes crítiques que ens formulen neixen de la desconfiança o, dit d’una altra manera, del terra de la desconfiança en neix la possibilitat de la crítica.
Aquesta és una visió molt positiva de la desconfiança, quan generalment és valorada negativament…
Sí, però no totes les desconfiances són positives. També hi ha males desconfiances. Són aquelles desconfiances que es limiten a murmurar, a enverinar un ambient… No de totes les desconfiances neix la crítica. I també hem de pensar que arribar a formular preguntes crítiques és part de la nostra autonomia.
Estaríem parlant d’una desconfiança “constructiva”. Hi hauria algun acte col·lectiu que exemplifiqués aquest procés de desconfiança convertida en crítica?
Per exemple, en democràcia podem votar per l’oposició quan desconfiem de l’actual govern.
Com podem ensenyar els nens a adquirir aquesta desconfiança crítica?
Només cal dir-los sempre que tinguin els ulls ben oberts i que analitzin en quina situació es troben en cada moment.
Un missatge també útil pels adults. Creu que la duresa de la vida ens ensenya a ser desconfiats?
Sí, però la duresa de la vida, perquè sigui educadora, cal acompanyar-la de la intel·ligència i de cert exercici i esforç per ser intel·ligents. I aquest exercici no s’aprèn a cap escola sinó a la mateixa escola de la vida.
Què hauríem d’aprendre de les ruptures de confiança que vivim?
Hauríem d’aprendre a ser desconfiats quan correspongui, però saber que inevitablement tornarem a confiar una i una altra vegada. Dos exemples a nivells molt diferents. En primer lloc, a nivell individual. Si un amic ens traeix, això no significa que acabarem amb totes les amistats, perquè les amistats són una de les xarxes que ens vinculen a la vida i a la felicitat. I una cosa semblant passa a un nivell més gran. Per exemple, quan les institucions es corrompen i els presidents, ministres o directors de bancs no compleixen les nostres expectatives, no significa que haguem de deixar de confiar amb la democràcia perquè no tenim cap altre alternativa. Per tant, quan es trenca la confiança hem d’aprendre a valorar en quin moment hem de desconfiar i, al mateix temps saber que el món és més gran que aquella traïció.
Vivim en una societat desconfiada?
Sí, és clar que sí. Per un costat tenim les grans estafes econòmiques, per altre les grans corrupcions polítiques… i tot això ha fet que tots ens tornem més desconfiats. Però dir que vivim en “la societat de la desconfiança” potser és més una retòrica que una realitat perquè sí, hi ha certa incredulitat, però aquesta curiosament es troba en els més lúcids. Malgrat tot, seguim confiant.
A Catalunya hi ha hagut darrerament diversos casos de corrupció, som ara més desconfiats per aquests fets o l’augment de la desconfiança és global?
Si un mira la classe política veu corrupció per tot arreu, aquí i a fora. Però aquestes circumstàncies també es poden relativitzar. Ara els mitjans de comunicació ens bombardegen amb aquestes notícies i ens situen en la societat de la desconfiança. I cal advertir que és perillós sucumbir a una retòrica de l’escàndol. Sovint els mitjans de comunicació han substituït la informació i les temptatives d’explicació pròpies dels editorials per escàndols i això només ens para i el pitjor que podem tenir és una societat de ciutadans parats.
La societat es podrà recuperar d’aquest moment?
Si, com he comentat abans, els cops són acompanyats amb lucidesa, sí. Els cops ens ensenyen si volem aprendre, perquè sinó ens tornen més maldestres, més sords i més cecs.
Confirma la teoria que som més desconfiats ara perquè cada cop les societats són més complexes i nosaltres desconfiem de les coses que desconeixem?
La desconfiança vers les coses desconegudes pertany a la història natural i en el fons els homes encara tenim un vincle amb el regne animal. Les coses desconegudes sempre són signe de dubte i inseguretat i per això ens fan por, com per exemple, l’obscuritat. Ara bé, a diferència de la majoria de pors, que són negatives, la por a les coses desconegudes és positiva perquè ens recorda la nostra vulnerabilitat com a humans.
Per tant, tenim desconfiança amb els polítics, les institucions, els bancs, els desconeguts… Quin panorama!
Sí. Però penso que hauríem de distingir entre les desconfiances legítimes i les desconfiances il·legítimes, és a dir, aquelles desconfiances que tenen el suport de raons i aquelles que només són pors ancestrals. Per exemple, la desconfiança vers una societat més complexa és completament irracional perquè mirades de prop totes les societats han estat molt complexes. La vida d’un home a un poble on tothom té les mateixes costums, les mateixes amistats i el mateix treball pot ser igual de complexa que la d’un executiu de Nova York. Només cal llegir les novel·les de Jane Austin, que passen en el segle XIX i en les quals els petits pobles són tant l’infern com el paradís.
Acaba de publicar ‘Sobre la confianza’, ha fet aquest llibre ara per alguna raó o neguit especial?
No. La veritat és que l’he escrit allunyat de l’actualitat, sobretot perquè vaig adonar-me que el tema de la confiança i la desconfiança s’havia convertit en un tema social molt important.
Un darrer missatge en positiu, si li sembla. Quina recepta exposa en aquest llibre per augmentar la nostra capacitat de confiança?
En realitat no hi ha cap recepta explícita, en el meu llibre, però en aquest sentit si que parlo del fenomen de la “confiança militant”. Intentaré explicar-me. Quan una persona ha estat traïda, molts dels seus amics intenten que ubiqui la traïció en un lloc particular perquè aquesta traïció no es converteixi en el seu món i només en sigui un petit fragment. D’aquest intent d’unes persones vers una altra per tal que torni a obrir els seus ulls i recuperi la confiança jo en dic “confiança militant”.
