Què diran els llibres d’història sobre Carlos Mazón? Des del 29 d’octubre de l’any passat, la figura del ja expresident valencià ha estat al centre de totes les mirades. Les incògnites sobre què feia i on era el dia de la dana; els nombrosos canvis de versió sobre aquella tarda, que afegien encara més misteri a la situació; i els indicis que la gestió que es va fer de l’emergència va ser, com a mínim, millorable feien trontollar Mazón.
Ell, però, aguantava. Va aguantar durant més d’un any. Enmig del trauma col·lectiu per la mort de 229 persones, Mazón apel·lava a la necessitat de liderar la reconstrucció per continuar en el càrrec.
Tant feia que cada dia 29 els familiars de les víctimes es manifestessin per demanar-li la dimissió. Tant feia que amb cada revelació sobre la tarda del temporal fos més evident la negligència del govern valencià. Tant feia que el seu nom s’hagués convertit gairebé en radioactiu i fins i tot des del seu propi partit evitessin donar-li gaire suport. Mazón resistia.
Fins que el 3 de novembre va dir prou. Encara amb el funeral d’estat ben present, Mazón va dimitir com a president valencià. Feia cinc dies que alguns familiars de víctimes li havien cridat “assassí” enmig de la solemnitat del funeral d’estat. La cara de Mazón, assegut en una discreta tercera fila, era la cara d’algú a qui la realitat ha derrotat. En aquell moment, el castell de cartes va caure pel seu propi pes. A vegades, el problema no és tant que l’emperador vagi despullat com que la gent cridi que la l’emperador va despullat. Quan la veritat ressona tan clarament és inútil intentar-la amagar. Després d’un any sencer resistint, Mazón no va trigar ni una setmana a dimitir.
