El novembre de 2007 va ser nomenat rector d’aquest prestigiós centre privat i d’iniciativa eclesial, fundat el 1964, que el 2014 organitzarà el proper Congrés de la Pau.
Aprofitem una pausa de les sessions del congrés “Edificar la Pau” per parlar amb Carlos Gómez, que ha format part de l’eix temàtic Salt qualitatiu a la democràcia, coordinat per Begoña Román. A Colòmbia és el responsable del Projecte Utopia, iniciat el 2010 des de la seva universitat i que treballa per la formació d’enginyers agrònoms a les regions agrícoles del país afectades per la violència, buscant alhora que assumeixen un rol de lideratge en les seves respectives comunitats. La primera remesa del projecte haurà permès formar 64 batxillers del departament de Casanare.
Vostè ha format part de l’eix temàtic Salt Qualitatiu a la democracia dins del congrés ‘Edificar la Pau al segle XXI’. Quina és la idea principal que ha volgut aportar?
Quan parlem de salt qualitatiu a la democràcia o de repensar-la, el primer que em ve al cap és que, a nosaltres, més aviat, el que ens cal és construir-la. Formalment sí que hem estat una democràcia, però durant molts anys hem tingut uns nivells de violència brutal, cosa que indica que la democràcia no ha funcionat. Si hi ha un conflicte violent, segurament és perquè les àgores de la democràcia no han estat capaces d’acollir aquest conflicte… Aquí penso que és on comença pròpiament el replanteig necessari. Entenc que l’educació és un element fonamental en tots els processos polítics. I penso que la recuperació dels valors és necessària per poder tenir uns mínims plantejaments polítics. Parlo de valors tan simples, però tan profunds, com la tolerància, el respecte a la diferència, la capacitat d’establir un diàleg… i que enmig de totes les dificultats, puguem trobar uns mínims fonamentals. A partir d’aquest ideari, a la meva universitat, vam decidir que no canviaríem el món i també vam decidir que no canviaríem el país.
Què vol dir? Això del projecte Utopia, Déu n’hi do com n’és, d’ambiciós, no?
Sí. Segueixo. El que vam decidir és que havíem de provar, dins del que sabíem fer, quines coses podien fer factible la democràcia a casa nostra. Van sorgir algunes bones experiències en el camp de l’educació que certifiquen que es poden fer coses importants. El projecte Utopia va d’això. Però tornant al replantejament a què feiareferència: una democràcia com la nostra, en un país que està entre els més desiguals de la regió més desigual del món, a l’hora de reconstruir-se, té en el tema de la inequitat el primer abordatge seriós que ha de fer qualsevol grup polític. Sense equitat, que vol dir justícia, la democràcia és impossible. En un país on el quaranta per cent de la població viu per sota el llindar de la pobresa, la democràcia no és possible. Pot haver-hi eleccions, és clar, però no democràcia; aquesta inclou un caminar cap a l’equitat. Alerta: fixi’s que no dic igualtat perquè el concepte no m’agrada massa; dic equitat. Aquest és el missatge que volíem aportar al Congrés.
Com es veuen, des de Colòmbia i a Amèrica del Sud, les reivindicacions de més democràcia que hi ha actualment a casa nostra?
M’agrada que sigueu crítics amb el sistema. Us envejo. Quan nosaltres arribem al vint per cent de gent pobra, com teniu aquí, voldrà dir que hem fet un salt de gegant. Que unes societats com l’europea, on hi ha un Estat del Benestar ben consolidat, tinguin un deu o vint per cent de pobresa, es pot arribar a entendre, més ara que esteu en crisi. De totes maneres, el que em preocupa més és saber si, enmig de tota aquesta reflexió, els europeus us heu plantejat tota la temàtica de l’ètica del consum. És a dir: treure la gent de la pobresa què significa? Fer-la consumista? No, perquè el consumisme posa en perill la humanitat. Viure bé no té perquè significar consumir desaforadament. Crec que aquest és el tema en què hauria de pensar Europa d’ara en endavant. Hem d’elevar el nostre nivell de vida, però també recuperar valors com l’austeritat, que probablement fins ara s’havien oblidat força.
A nosaltres el que, en un cert sentit, ens produeix enveja és la valentia amb què vostès assagen noves fórmules políticoeconòmiques, com en el cas del capitalisme d’estat de Lula. És un model exportable a tot el continent?
No sé si és exportable perquè els pobles tenen les seves particularitats i la seva història i quan segueixes una mateixa partitura no sempre sona igual de bé, la simfonia. El que si tinc la sensació és que Lula ha aconseguit dur a terme un procés dereducció de la pobresa sense polaritzar el país, sense crear odis. I això sí que és una qüestió que hauríem de treballar. Perquè l’exarcerbament de l’odi pot produir nous conflictes en el futur i fer no sostenibles aquestes iniciatives. L’experiència de Brasil és molt significativa: com treballar tots junts per vèncer la pobresa sense que ens haguem d’odiar. Pel cas colombià, això és encara més significatiu, perquè nosaltres hem viscut la barbàrie de la guerra. La polarització social és el que va fer disparar les taxes de violència.
Parlem precisament d’això, del seu país, on sobretot una guerrilla, les FARC, actua des de fa més de mig segle. Per què subsisteix aquest moviment terrorista? Fins a quin punt hi té a veure aquella analogia clàssica de: “Més pobresa, més violència” en el cas de Colòmbia?
En el nostre cas no crec que hi hagi una relació de causa-conseqüència; crec que és un factor que ajuda però que no determina el que ha passat. Sí que fa a una societat ser més procliu a agafar les armes, això sí. Colòmbia, durant més de cinquanta anys, ha viscut molts processos violents. I els violents sempre han trobat en la injustícia social l’excusa per seguir. Però aquest discurs fa molts anys que es va fer a miques; a Colòmbia això ja no s’ho creu ningú.
I doncs llavors perquè ha seguit, el conflicte? Per què no s’ha aturat?
Perquè precisament, els altres factors apareguts en el marc del conflicte, especialment el narcotràfic, van corrompre la suposada lluita per les desigualtats que deia dur a terme la guerrilla i el propi govern en lluita contra la guerrilla [el govern va estar implicat en negocisbruts amb narcotraficants]. Aquest factor ha acabat exarcerbant la pròpia violència, per les dues parts. Però pel que fa a les FARC, la paradoxa és que la violència que es va organitzar per combatre la pobresa, precisament ha acabat fent impossible resoldre la pobresa. Però vaja, de cara al futur caldrà no oblidar que, precisament, no hem resolt els problemes que van fer sorgir la violència. I que, si no ho solucionem en el futur, aquest problemes podrien tornar a ser factors que engendressin més violència. Vaja, que un cop haguem resolt el tema de la violència és quan els veritables problemes del país han de sortir: la pobresa, la manca de participació política, uns partits polítics que no interpreten el sentir de la gent… Però primer s’ha de resoldre el conflicte de la violència, que és el que impedeix descabdellar la resta.
Malgrat tot, és optimista respecte el futur del seu país?
Sí. Colòmbia ha començat a créixer i té el repte de distribuir millor aquesta riquesa. En aquest sentit, sóc un ferm partidari de l’economia social de mercat: necessitem iniciativa individual sense que això passi a ser-ho tot. I, a partir de la generació de riquesa, aconseguir que la gent pagui impostos, en un país on no és costum fer-ho. Entre altres coses, per efecte de la corrupció, perquè la gent desconfia de l’administració pública sota el pretext que, si paga, això no servirà per a res.
I respecte el futur del seu continent?
També. El més important del que està passant a Amèrica Llatina és que, dels darrers segles, és el primer moment en què té autonomia per prendre decisions. La crisi dels països desenvolupats, que òbviament ens ha afectat, no ho ha fet tant com altres vegades. El continent reacciona, està trobant maneres i vies de caminar, fins i tot és capaç de generar diàlegs enmig de tots els estils que apareixen… Jo si que vull parlar d’optimisme, d’esperança: anem trobant un camí, encara que a vegades fem dos passos endavant i un endarrere, per construir la justícia. Cadascú des de la seva diversitat, que és molt gran. Arribarem a bon port en menys temps del que sembla. Cal que treballem profundament en valors i anar mirant experiències alienes per mirar d’encarrilar les nostres.
