Després de tornar de Brussel·les i de París, on Carles Prats va exercir de corresponsal per diversos mitjans de comunicació, ara el periodista ha establert la seva residència a Mataró. És en aquesta ciutat on conversem amb ell per saber quin paper juguen els mitjans de comunicació en la por.
Creu que la societat avui és més poruga? Ha notat un increment de la por?
Suposo que hores i dies després d’un atemptat sí hi ha més suspicàcia i inquietud, però això no és una cosa nova. Després dels atemptats de l’11 de setembre de fa 15 anys segurament van ser molts els que abans de pujar un avió miraven involuntàriament qui tenien al costat. Per mi, però, això no és por, és inquietud. Al final tots hem d’agafar el metro, Rodalies i, de tant en tant, un avió. En definitiva, hem d’aprendre a viure amb aquestes emocions.
Distingeix entre por i inquietud, quina seria la diferència, segons vostè?
Encara que també et pot fer reaccionar, generalment la por et paralitza. La por et fa sentir dèbil i vulnerable. Tots sabem que tenim pocs números que ens passi una cosa d’aquestes, però tampoc en tenim la seguretat. I és aquesta incertesa la que genera inquietud i malestar. Personalment jo no ho vist així, però entenc les persones que sí.
Des dels mitjans de comunicació, abans de donar una informació, hi ha debat sobre si aquesta pot generar por?
Sempre hi ha molt debat. Les informacions que surten als mitjans de comunicació, com a mínim en el que jo treballo, mai són gratuïtes. Mai busquem l’espectacle per a l’espectacle, ni la morbositat de les imatges. Fa vint anys que treballo a la televisió pública catalana i abans d’emetre qualsevol informació hi ha una reflexió professional de què es dóna, com es dóna, perquè es dóna… i sempre valorant l’interès de la informació i si pot ferir sensibilitats. De fet, el llibre d’estil ens marca les línies vermelles que mai podem traspassar.
Cada mitjà de comunicació té el seu propi estil, però, en general, ajuden a apaivagar la por?
Segurament, no. El dia d’un atemptat o el dia d’una catàstrofe aèria, involuntàriament quan expliques aquesta història, pots provocar que hi hagi un cert neguit, inquietud i, fins i tot, por; però això no pot fer que deixem de donar les notícies. Si ha caigut un avió hem d’explicar-ne les raons, qui hi havia a dins, quines han estat les circumstàncies de l’accident… Això pot fomentar la por a volar a certes persones? Potser sí. A partir d’aquí, però, és el professional qui valora els elements que dóna i com els serveix al públic: quin llenguatge fa servir, quines imatges utilitza, etc. Especialment amb el llenguatge ens hi mirem molt.
Ara estem davant del fenomen terrorisme islàmic, però hi ha moltes altres pors, per exemple, en casos d’epidèmies sanitàries.
Sí, ho hem vist recentment amb la mort d’un nen d’enterovirus. També hi ha el debat sobre vacunes sí o vacunes no. En aquests casos la nostra tasca és donar els màxims elements possibles perquè al final els ciutadans prenguin les decisions que ells creguin més encertades. Nosaltres només buscarem els millors experts sobre els temes. I és que, al final, la única arma per combatre la por és la informació de qualitat i obtinguda de fonts variades i contrastades. Només d’aquesta manera es pot reduir la por a allò desconegut i al què passarà.
I, en aquest sentit, la sobreinformació també és un perill?
Sí, també és un risc. El ciutadà, però, ha de ser responsable de com i on s’informa i de quines fonts beu. Si un té un símptoma i en comptes d’anar a l’especialitza consulta internet segurament trobarà tota mena d’informacions no contrastades o rumors que li poden fer augmentar la por. En canvi, si consulta una font acreditada o un especialista, segurament aquelles pors no fonamentades que pot haver tingut per una simple tos se li esvaeixin. En conclusió, els mitjans hem d’ajudar que els ciutadans siguin amos de les seves decisions i conscients que la informació, si és contrada, requereix més feina que escriure una paraula en un cercador. Això no és informar-se.
I les xarxes socials, quin paper juguen?
Les xarxes socials ajuden a moltes coses, però en elles també qualsevol sospita o rumor es pot convertir en viral i això pot generar un efecte de pànic. Per combatre això i no caure en la por només podem descartar aquelles informacions que no sabem d’on venen i amb quin interès i intentar assegurar-nos que ens nodrim d’una dieta informativa rica, plural i contrastada.
Vostè que té una visió panoràmica àmplia de l’actualitat. Quines diria que avui són les pors més comunes?
Quan hi ha episodis sanitaris concrets sempre es genera certa inquietud o por. Ha passat amb l’ebola i amb el zika, com segurament fa vint-i-cinc anys ja va passar amb el virus de la Sida. Òbviament també hi ha el tema del terrorisme. I, segur que també hi ha ciutadans que poden tenir por a l’avinguda de gent d’altres països. Estem veient que arreu d’Europa aquesta por a l’altre – i benèvolament no dic odi- s’està estenent, fins al punt que creixen opcions de partits populistes.
A darrera de cada por hi ha interessos amagats que les fomenten?
Podria ser. Si parlem de certes pors que poden tenir alguns sectors de la societat és evident que hi ha qui es dedica a alimentar pors per després proposar les seves pròpies solucions falses o no falses. Són elements a reflexionar. Els partits polítics, siguin de l’espectre que siguin, el que fan es exposar una sèrie de problemes que preocupen per després proposar les seves solucions. A partir d’aquí uns poden generar més por, mentre que altres només poden alterar de certes mancances.
Vostè ha estat corresponsal a París i a Brussel·les. Se sorprèn quan veu la imatge d’aquestes dues ciutats pràcticament militaritzades, en estat d’alerta 5? Més seguretat és igual a menys por?
Aquest és un debat que va començar l’11 de setembre de fa 15 anys, quan es creia que la solució al terrorisme havia de ser bombardejar l’Afganistan i posar més control als aeroports. Ara s’ha vist que aquesta no era solució. Ni l’Afganistan ni l’Irak són avui països més segurs, ni nosaltres podem volar amb més segurs. Potser hem d’assumir que la seguretat cent per cent no existeix i segons quin tipus de solucions no aporten els resultats que els seus defensors argumenten, sinó tot al contrari, només alimenten els fenomen que pretenen combatre.
Per tant, hem de saber viure amb certes inquietuds o pors?
Avui ha quedat demostrat que qualsevol persona amb determinació por fer molt de mal. Com es pot combatre això? No es pot posar un policia a cada cantonada, la societat seria inoperant. Hem de recordar que a França s’està prolongant l’estat d’emergència que permet que la policia actuï passant per sobre de certes garanties judicials. Estem posant en qüestió valors fonamentals d’aquesta Europa que sabia cregut que era l’avantguarda de la defensa dels drets humans. Estem parlant de la vulneració de la lliure circulació, de les garanties jurídiques mínimes, del retorn en calent, etc. Hi ha motius pels quals ens hem de preocupar.
Europa té por al seu propi futur?
Crec que hi ha més por al canvi. Hi ha la idea absurda que Europa potser allò que alguns han somiat que sigui, però que no ha estat mai, I, per tant, aquells que es neguen al canvi intenten mantenir una Europa ancorada a un passat. Aquesta por a una certa Europa és pitjor que assumir que canvia i acceptar que està en evolució constant, com totes les societats. Si no assumim això i ens blindem, les conseqüències seran pitjors perquè no ens nodrirem de les riqueses exteriors i optarem per solucions que violen els drets que suposadament estem defensant.
