Al llarg de la pandèmia hem sentit com els joves passaven a ser l’ase de tots els cops. Augment dels contagis, culpa de la joventut; incompliment de les mesures sanitàries, culpa dels joves. Podem parlar de jovefòbia? Quines conseqüències pot tenir aquest enfrontament intergeneracional? En parlem amb Carles Feixa, catedràtic d’Antropologia de la Universitat Pompeu Fabra.
En aquesta pandèmia, s’ha criminalitzat excessivament els joves?
La metxa, que s’ha encès darrerament en les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasél, és una metàfora d’un seguit de problemes que la societat té i que, a través dels joves, es visibilitzen i es fan públics. Deia el filòsof José Luis López Aranguren que la joventut retrata sempre la societat global, en allò positiu i en allò negatiu, però a la societat no li agrada sempre aquest retrat. És fàcil projectar sobre el comportament dels joves, que un dia o altre ho hem sigut tots, les nostres pors i esperances.
Per què ens fa por aquest retrat?
D’entrada, no cal generalitzar. No tots els joves segueixen els mateixos patrons. Certament, tendim a jutjar la joventut en funció de la nostra imatge idealitzada de quan érem joves i tendim a seleccionar determinats moments de la nostra joventut. “Tot temps passat va ser millor” és un mite etern de qualsevol cultura o civilització. Per altra banda, la joventut no és només un grup extern, sinó que també el tenim a casa. Tots tenim fills i filles, però els dolents sempre són els altres.
Quan comença aquesta situació?
Aquest comportament de la joventut, en època de crisi, s’inicia el 2009 amb la crisi econòmica. Aleshores, també es va culpabilitzar la joventut. Després ja va venir el 15-M, el procés independentista i les protestes contra la sentència. Sempre amb els joves com a protagonistes. A vegades se’ls defensa quan les seves accions coincideixen amb els nostres desitjos o lluites, però, quan es passen, els culpem de tot.
Podem dir que ara hi ha una crítica més ferotge contra els joves que fa cinquanta anys?
Els primers mesos de confinament, la joventut va quedar totalment oblidada perquè no va causar problemes i va ajudar a sobreviure en la incertesa i en el món de la digitalització. Al juny, quan vam sortir del confinament, tothom va sortir al carrer, no només els joves; es va produir un relaxament generalitzat. I, quan van arribar els primers problemes, els joves temporers de la fruita van ser els primers culpabilitzats. Després es va posar el focus en l’espectacularitat de les festes nocturnes, com si les reunions familiars diürnes no fossin igual o més culpables dels rebrots.
S’ha vist un problema de comunicació. Qui pot influir amb els joves?
Aquesta és la clau. Quan un comunica unes mesures restrictives, no pot fer-ho culpabilitzant amb el dit l’inquisidor, ja que la reacció és contraproduent i els joves s’acaben comportant sota aquest estereotip que has creat. En aquest sentit, va haver-hi un error inicial d’alguns polítics, responsables sanitaris i mitjans de comunicació que, de seguida, van assenyalar la joventut… perquè això era el més senzill. El mateix president de la Generalitat va afirmar que hi havia un problema amb els joves. Llavors, els joves van pensar que si no comptaven amb ells farien la seva. Cal tenir en compte que han estat privats dels estudis, la diversió, les relacions socials…. Els joves estan construint la seva vida i la distància social per ells és l’infern, però és més suportable, aquest infern, quan es compta amb ells.
Es parla sovint de la frustració de la joventut. D’on prové?
El problema ja venia d’abans. L’última dècada ens trobem amb una joventut a qui se li ha fet pagar tot. Van patir la precarització laboral de la crisi econòmica anterior, no els vam donar vies de participació política i, per això, voten poc perquè no senten representats. També hem de tenir en compte el tema de l’emancipació i l’enorme desigualtat salarial que ha anat augmentant ad infinitum. La pandèmia ha intensificat tot això i el panorama no és massa optimista.
Són diferents els valors de la joventut respecte la resta de la societat o només canvia la forma com s’expressen?
Els valors d’aquesta època són contradictoris, no són inequívocs. Hi ha hagut una evolució cap a una societat consumista, individualista o insolidària, però, alhora, la joventut personifica l’emergència d’uns nous valors cooperatius: cohousing, coworking, coliving. L’única manera que tenen els joves d’enfrontar-se al futur incert és cooperar en la recerca d’un espai de vida compartit. Aquests són els valors que la societat del futur, postdigital, podrà posar en alça.
Al final, els joves són la generació del futur. Cal confiar més en ells?
Els joves són la generació del present perquè, si no els tenim en compte, els perjudicats seran els altres. Però sobretot són el present si volem garantir la sostenibilitat del sistema de la Seguretat Social, que es basa en un pacte intergeneracional implícit segons el qual els joves i els adults cotitzen perquè la gent gran pugui jubilar-se i els nens puguin estudiar. Si els joves no tenen feines o són molt precàries, com es mantindrà el sistema? Per tant, hem d’apostar per ells egoistament i també amb intel·ligència perquè són el sector més innovador i creatiu. A vegades s’equivoquen, però ens poden aportar moltes idees de com reformar la societat.
Quines conseqüències pot tenir aquesta desconnexió i aquest enfrontament intergeneracional?
Si només fem cas als joves quan cremen contenidors, no ens hauríem d’estranyar que els incendiïn. Si quan fan propostes en positiu, totes les notícies són els contenidors cremats d’una minoria, l’única alternativa que els queda és aquesta revolució, que està condemnada al fracàs. Cal apostar per les noves generacions com agents de canvi i renovació econòmica –noves empreses, noves formes de viure en comú, major cura del medi ambient. Ni la mà dura ni la total tolerància funciona. Cal trobar un equilibri perquè els joves se sentin agents actius en la cerca d’alternatives a l’actual funcionament.
