En motiu de la proclamació de la dominica Sor Lucia Caram com a “Catalana de l’any”, premi que atorga el Periódico de Catalunya per votació popular, recuperem aquesta entrevista que la revista Valors li va fer el juliol del 2012.
Vostè que treballa al costat dels pobres, quins canvis ha vist els darrers anys…
Avui la crisi ha empobrit més els més pobres i ha generat una nova forma de pobresa que té el perill d’esdevenir estructural. Aquesta crisi ha multiplicat la misèria. I, a diferència de fa uns anys, aquesta té ara rostres molt concrets i molt propers a nosaltres.
Vostè qui té realment la responsabilitat d’aquesta situació?
Em fa mal de veure com estem vivint el fruit, sense pal·liatius, d’una injustícia organitzada i que ha esdevingut una estafa. A més, aquesta situació és fruit de l’afany insaciable de poder d’uns pocs. Estem patint una situació provocada per gent sense escrúpols que han volgut tenir i tenir a qualsevol preu, ignorant la persona.
Es refereix principalment als bancs?
Ells han especulat i han jugat amb la legislació. Des de la legalitat i des de la justícia d’un sistema pervers, ens han portat a una situació absoluta d’injustícia, perquè els bancs han donat més del que sabien que podien pagar les persones.
Aquesta, però, ha de ser una culpabilitat compartida?
Estem en un moment que demana maduresa. No hem de donar totes les culpes a les entitats financeres i bancàries, que també, ni a tots aquells que tenen responsabilitats polítiques, que també, perquè també som culpables nosaltres, que hem abusat d’un sistema. Demanar responsabilitats als altres no ens eximeix a nosaltres de la responsabilitat que tenim respecte el moment que estem vivint.
Creu d’aquesta crisi en sorgirà una nova societat? Hem de ser optimistes?
Alguns encara es pensen que sortirem de la crisi quan tornem a tenir diners per tornar a consumir com ho fèiem fins ara. Alguns encara no volen entendre què ens està dient aquesta crisi. Aquesta crisi ens porta a viure amb criteri, d’una altra manera, pensant les coses i amb seny. Estic convençuda que el canvi vindrà en la mesura que nosaltres siguem capaços d’assumir la responsabilitat que ens pertoca perquè aquest canvi sigui possible. I, aleshores, podrem generar accions transformadores. Hem d’admetre que alguna cosa ha fracassat i cal buscar nous camins per treballar per la solidaritat i la justícia. Cal coresponsabilitat i molta creativitat per no repetir vells errors que ens han portat a la situació actual.
Com ha afectat la crisi en el món de la solidaritat?
Parlem de crisi econòmica, financera, política… però també hem de parlar d’una crisi dins el món de la solidaritat, encara que ara més que mai hi ha gent disposada a ajudar els altres. Realment està en crisi la forma com havíem viscut fins ara la solidaritat. La societat s’ha posat de potes enlaire i les ONG no n’han quedat al marge. Ara bé, jo crec que d’aquesta en sortirem enfortits.
Però, concretament, segons vostè, quina ha estat l’afectació?
Fa uns anys, les entitats eren actives i creatives a l’hora d’aconseguir recursos per treballar pel tercer i el quart món. Després va venir el temps de les subvencions i tots ens vam acostumar a demanar-ne. De fet, moltes entitats van passar a dependre d’elles… Sí, perquè aquesta era la forma més fàcil d’aconseguir recursos per a tasques que eren molt nobles.
Però ara que la vaca lletera s’ha assecat, què passa? El compromís que teníem abans no era real?
Cal un replantejament de tota la societat a nivell polític, de banca… però també cal que les entitats que estem treballant a l’àmbit social deixem de treballar com ho fèiem en temps de bonança econòmica.
En quin sentit? Alguna idea de renovació?
Hem de ser creatius i pensar com la gent pot generar recursos i sortir per si mateixa de la situació que està vivint. A més, s’ha de potenciar el voluntariat i reduir l’estructura de moltes entitats. I és que, insisteixo, s’ha acabat la idea de l’estat providencialista que ho soluciona tot: tots som part del problema i part de la solució.
Vol dir que hi ha entitats sobredimensionades…
Sí. Conec una entitat que tenia el 60 per cent dels seus recursos provinents d’administracions i el 40 per cent de particulars. Van plantejar-se capgirar aquesta situació. Com ho van fer? Contractant una persona més per recaptar nous socis. Ampliar l’estructura no és el sistema, tot el contrari. Sembla que encara no ho hem après.
Per tant, segons vostè, hem mal practicat el valor de la solidaritat?
Sí, i ara és el moment d’aplicar la veritable solidaritat. Si anem al fons de la qüestió ens adonarem que la solidaritat no és un moviment per donar coses, vers els altres, sinó que l’autèntica solidaritat és un moviment interior i integral que ens implica i que ha de provocar en nosaltres un canvi i una nova forma de viure. És a dir, ha arribat el moment de no donar el que ens sobra, sinó de compartir el que som i el que tenim amb aquells que s’ho estan passant pitjor. Aquesta és la veritable solidaritat: compartir fins i tot allò que nosaltres necessitem.
Ara sembla que la solidaritat es decanta cap al Quart Món…
Certament abans la solidaritat extrema ens quedava lluny, no hi era en el nostre entorn. Però ara això ha canviat. Però, solidaritat amb els d’aquí o amb els d’allà? És cert que ara aquí hi ha més pobres, però els d’allà ho continuen sent. Per tant, la resposta és clara: solidaritat amb la justícia, amb la persona que pateix.
Vostè que treballa tant amb entitats que donen suport a països del Tercer Món com entitats que treballen pel quart món, amb uns o altres som igual de solidaris?
Fa uns mesos vam protestar perquè els donatius i l’ajuda econòmica aconseguida no arribava a la banya d’Àfrica; en canvi, quan fa unes setmanes el govern va comunicar que trauria la targeta sanitària als immigrants que estaven aquí, no vam reaccionar de la mateixa forma. Inclús alguns se’n van alegrar. De vegades és més fàcil treballar amb aquells que estan lluny perquè la seva realitat no ens desestabilitza ni ens fa trontollar alguns dels nostres interessos. Si era just que defenséssim l’ajuda pels de fora, també és just que ara defensem l’ajuda pels que són aquí.
