Moltes veus asseguren que les noves tecnologies ens estan afectant el funcionament del cervell. Recentment un article del New York Times deia que la majoria dels professors són d’aquest parer. Això no seria preocupant si els professors no afegissin que les TIC estan directament relacionades amb la reducció de la capacitat d’atenció dels alumnes. Són cada vegada més els docents que constaten que molts alumnes, davant d’una dificultat, en lloc de concentrar-se per trobar la manera de superar-la, opten per la retirada. Quan es veuen enfrontats a una tasca difícil actuen com si per a ells l’opció més intel•ligent és abandonar-la per un repte més fàcil. Els mestres senten que cada vegada han d’emprar més recursos per poder mantenir els alumnes involucrats en una activitat complexa que els demani un esforç estratègic.
A mi em costa creure que les noves tecnologies tinguin capacitat per modificar aspectes fonamentals de la cognició humana, o, si es vol, puguin alterar l’arquitectura neuronal bàsica, la qual cosa no necessàriament significa que els nostres professors estiguin equivocats. M’explico. En aquest sentit és important diferenciar dos aspectes complementaris de l’atenció: Una cosa és la capacitat que té una persona per dirigir i mantenir la seva atenció i una altra és la seva voluntat per implicar-se en determinades activitats.
Probablement les noves tecnologies no afecten al que podem denominar la capacitat bruta d’atenció, sinó a la voluntat demantenir controlada la nostra atenció. Podria ser que les noves tecnologies estiguessin educant els seus usuaris en l’expectativa de la gratificació immediata i, així doncs, en la sospita de que una recompensa llunyana és una premi massa hipotètic. Si fos així, el que se’ns estaria confirmant és quelcom que ja sospitàvem: que la capacitat per a diferir la gratificació és un dels factors amb més valor predictiu de l’èxit d’un alumne. La persona educada en la convicció de que qualsevol esforç ha de ser immediatament recompensat, difícilment entendrà el sentit de dedicar un gran esforç per a la consecució d’una gratificació llunyana, encara que pugui ser potencialment gran.
Com s’educa la capacitat de posposar la gratificació? Doncs, per exemple, amb els jocs de construcció amb blocs o amb qualsevol dels jocs en que la recompensa és el resultat reeixit d’una activitat estratègica complexa. Quan eduquem en la postergació de la gratificació no ho hem de fer, per masoquisme, sinó perquè sabem prou bé que les creences sobre el que és digne de la nostra atenció profunda també poden ser educades, com pot ser-ho, igualment, la capacitat per saber gestionar l’esforç necessari per portar a terme amb èxit diferents projectes.
