L’oposició entre egoisme i altruisme sembla molt clara a primer cop d’ull. Egoisme és anar cadascú a la seva i avantposar l’interès propi. L’egoista fora un egocèntric que prescindeix del fet que els altres també hi són. En canvi, l’altruista procura per a tothom sense més retorn que una satisfacció mental. Pensar en l’altre pot ser actuar “de manera que puguem desitjar que la màxima d’actuació sigui elevable a norma d’aplicació universal”.
Això és l’imperatiu categòric de Kant, una guia més potent que l’antiga regla d’or de tractar els altres com nosaltres desitgem ser tractats. George Bernard Shaw ja observà amb ironia que, si els valors d’uns i altres són diversos, el que els uns volen potser no va bé als altres. Ian B. King ho rebla amb l’exemple de fanàtics sense aversió a la mort que enviïn altres persones a missions suïcides.
L’egoisme s’adiu amb la metàfora de la mà invisible (Adam Smith) que fa anar espontàniament bé el mercat lliure: si cadascú va a la seva, tot plegat s’equilibra, la societat se’n beneficia i s’esperona el progrés. Les regulacions que acabat s’han fet desmenteixen que aquest equilibri sigui real (tant com qualsevol altra mesura per restablir-lo). Un posicionament anàleg és l’egoisme intel·ligent (Kurt Baier): si cadascú procura pel seu interès, aleshores la societat funciona pla bé. L’individu ha de pensar racionalment en les seves necessitats i satisfer-les. De fet, l’instint de supervivència ja és tenir cura de la vida pròpia de bon antuvi.
També l’anarquista Piotr Kropotkin (1842-1921) avantposa l’interès i l’autoafirmació individual. Tanmateix, la manera més eficaç d’assolir-ho és mitjançant la cooperació mútua. Això també ho il·lustra el dilema dels dos presoners: si l’un confia en l’altre i cap dels dos acusa el company, se’n surten més bé que no pas si un o tots dos inculpa l’altre a canvi d’una reducció penal. Ve a tomb recordar que hi ha animals que cooperen per obtenir resultats que sols no aconseguirien.
