La majoria de nosaltres vivim immersos en el país dels sorolls. Sorolls d’obres, d’aparells de tota mena, de cridòria innecessària, de disrupcions mentals abruptes. Segurament és una qüestió d’educació, però també de forma de vida. Quan anem a altres països es conegut, per exemple, que en els restaurants no es crida. Un cas curiós el nostre.
Aquesta tendència al soroll és un símptoma de la manca de respecte per l’altre, en una mena de “molt soroll per no res” shakespearià. No li trobo cap efecte positiu, a no ser que el que es pretengui sigui descentrar el personal per tal de manipular-lo millor. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa, com a persones, com a comunitat, com a país.
Que les nostres ciutats -i molts pobles que volen semblar ciutats- son sorolloses em sembla una obvietat. Sovint el soroll es produït per operaris de tot tipus, els quals fan un soroll excessiu perquè no hi ha els controls adients, la coordinació necessària ni les inspeccions regulars. Així com ens hem acostumat a la tirania dels grafits o dels tatuatges, també el soroll l’anem integrant a les nostres vides. Fins que algú no aguanta més i es rebel·la, presenta recursos i accions legals davant la deixadesa o la indiferència generalitzada.
La política s’ha convertit també en una mena de relat a base de soroll i agressivitat, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei de grups de repartiment de poder. La idea d’enemic substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública com si res. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions de vida, el discurs de l’odi, la indiferència, la massificació i la despersonalització ens menen, al meu parer, a un col·lapse com a societat. Per això cal refer el país.
Cal superar el condicionament de tot tipus de sorolls, ambientals i interpersonals o relacionals. Cal tornar a posar en valor el silenci. El silenci del qual brolla la pau interior. El silenci ambiental, que vol dir pensar en els altres, com al transport públic o al carrer. El silenci creador sense el qual la vida és pura animalitat despersonalitzada. El silenci que permet la música i no el mer soroll. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, el silenci i les pautes de conducta reflexives costen de portar a terme. Tenim un país sorollós i a més col·lapsat pel que fa a la mobilitat i els serveis, la qual cosa és un desastre sense pal·liatius. Per tal de refer el país necessitem altes dosis de civisme, d’educació, de respecte als altres, la qual cosa afecta també les institucions. No ens podem instal·lar en una “dictadura operaria” d’anar fent amb tot tipus de soroll sense cap sentit i sovint evitable. Ara que agrada tant de fer moltes obres, totes de cop, els responsables públics haurien de pensar en el mal que això fa a la ciutadania, perquè és una desproporció i una disrupció. Molts volem viure millor, amb més civisme. Curiosament, l’anterior director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat va cancel·lar durant el seu mandat d’un any i mig els programes relatius al civisme. Va aturar per exemple la feina de l’Observatori del Civisme i Valors, com si tal cosa. Com si el civisme no fos una urgència al nostre país. Com si el civisme no tingués res a veure amb la construcció de comunitat. Quan la ideologia et fa perdre les idees, anem a una nova mostra de “molt soroll per no res”.
