Hi ha qui diu que la moral no té a veure amb l’egoisme, sinó amb l’altruisme. Que la moral no té a veure amb la manera com ens tractem a nosaltres mateixos, sinó amb la manera com tractem els altres. Buscar el bé propi pot ser prudent o intel·ligent, però només es pot considerar moralment bo el fet de buscar el bé dels altres (i moralment dolent buscar el mal dels altres).
El problema d’entendre així la moral és que tractar bé els altres, tenir cura dels altres, buscar el bé dels altres, sempre té prioritat respecte tractar-se bé a un mateix, tenir cura d’un mateix, buscar el bé propi. I això ens porta a descuidar-nos a nosaltres mateixos, ens porta a l’autosacrifici, ens porta a ser el que la filòsofa estatunidenca Jean Hampton va anomenar cuidadors obsessius. Segons Hampton, aquesta manera d’entendre la moral acaba essent incongruent: si no tenim cura de nosaltres mateixos, si ens autosacrifiquem pels altres, llavors deixem de poder cuidar els altres de manera adequada i, en el cas límit, deixarem de poder-los cuidar.
Amb això no volem dir que no sigui important cuidar els altres. No volem dir que no hàgim de ser altruistes, sinó que potser amb això no n’hi ha prou, que també cal cuidar-nos a nosaltres mateixos, buscar també el nostre bé, la nostra satisfacció, la nostra felicitat. Volem dir que la moral té a veure amb buscar el bé dels altres i també amb buscar el bé propi. Que les persones, per poder cuidar els altres, també necessitem cuidar-nos a nosaltres mateixes.
Així doncs, què hem de prioritzar: el bé dels altres o el nostre bé? Potser hem de buscar un cert equilibri entre totes dues coses. Un cert equilibri que cadascú ha de valorar en cada moment de la vida, en cada situació concreta. I si no desenvolupem més aquesta proposta, potser és perquè la tasca de la filosofia no és donar pautes concretes d’actuació, sinó oferir eines per continuar reflexionant la vida a mesura que l’anem vivint.
