Diu la dita que el capità és l’últim a abandonar el vaixell. Brett Crozier, però, va ser el primer. I ho va fer entre aplaudiments de la tripulació de l’USS Theodore Roosevelt, que l’ovacionava mentre ell baixava la rampa de sortida del portaavions. “Cap-tain Cro-zier, Cap-tain Cro-zier” cridaven des de coberta els marines del portaavions, en honor a un home que acabava de ser destituït del seu càrrec. En arribar al final de la passarel·la, Crozier es va girar i va saludar la seva antiga tripulació.
Fa més de trenta anys que Brett Crozier va entrar a l’acadèmia naval amb divuit, just després d’acabar l’institut a Santa Rosa, la seva ciutat natal. Graduat com a pilot de la marina, va començar amb helicòpters i després va passar a pilotar caces.
Especialitzat en marina nuclear, va lluitar a la guerra d’Iraq i va anar pujant a l’escalafó militar. Al novembre, a punt de fer cinquanta anys, va ser designat comandant de l’USS Roosevelt, un portaavions de propulsió nuclear dels Estats Units. Amb un currículum immaculat, la carrera de Crozier era fins fa poc un exemple de respecte a la cadena de comandament. Fins fa poc.
A mitjans de gener, l’USS Roosevelt va salpar de San Diego, amb 4.865 persones a bord, cap al Pacífic. Després de passar per Guam, va dirigir-se cap al Vietnam i, a Da Nang, alguns soldats van allotjar-se en un hotel on hi havia hagut dos casos de coronavirus.
El 22 de març, quan el portaavions ja era altra vegada a alta mar, es va detectar el primer positiu de Covid-19 a bord. Malgrat les restriccions de moviments, en una instal·lació on els lavabos, els dormitoris o els menjadors són comunitaris, el virus es va escampar ràpidament. A finals de mes, ja n’hi havia diverses dotzenes.
Després de dies sense cap moviment del Pentàgon per solucionar la situació i amb un centenar de contagiats a bord, Crozier va decidir estripar les cartes. Va enviar un correu sense xifrar a tres almiralls de la seva cadena de comandament demanant ajuda per evacuar la majoria de la tripulació i, així, evitar que morissin centenars de persones al portaavions, on el coronavirus no deixava de propagar-se.
El mail, amb una carta de quatre pàgines, també el va enviar a deu capitans de la marina. Poc després, la carta va aparèixer publicada al San Francisco Chronicle, probablement filtrada pel mateix Crozier. I allà va començar la tempesta. “No estem en guerra. Els marines no han de morir. Si no actuem ara, no estem cuidant adequadament del nostre bé més preuat: els nostres marines”.
Amb el portaavions USS Roosevelt a primera plana de l’actualitat, el secretari en funcions de l’Armada dels Estats Units va rellevar Crozier del comandament del portaavions, acusant-lo de “crear pànic” trencant la cadena de comandament i de donar la percepció “que la Marina no estava fent la seva feina”. L’endemà que la carta de Crozier sortís publicada, però, un miler de soldats eren desembarcats de l’USS Roosevelt i posats en aïllament a l’illa de Guam.
Brett Crozier, que pocs dies després també va donar positiu de coronavirus, va aconseguir el que volia. Encara que, en el camí, hagués de sacrificar la seva feina. Per això els seus homes l’ovacionaven el 3 d’abril, quan baixava la passarel·la del portaavions.
