El professor afirma que l’ésser humà neix però també es fa a si mateix i recorda que el canvi és vida.
Els gens ho expliquen gairebé tot en molts animals. Però en l’ésser humà, a la biogenètica, cal afegir-hi el formatat sòciocultural, com es representa el món i cóm s’hi vol situar.
L’etòleg Richard Dawkins va enriquir la reflexió sobre l’evolució biològica amb la noció de mem, la unitat de significat social i cultural (en contrast al gen o unitat d’informació biològica). L’evolució genètica és molt lenta; per contra, el canvi cultural és tan ràpid i intens que, en una sola generació, un mem pot difondre’s universalment (com una cançó, un compost farmacològic, un giny tecnològic, …) o reduir-se al record (com les monedes dels Estats de la Unió Europea substituïdes per l’Euro o tot allò relacionat amb oficis desapareguts).
La cultura, les cultures, són el mecanisme d’adaptació que ha fet possible la presència humana estable arreu de la Terra (llevat del medi marí); d’aquí la gran riquesa que comporta la seva diversitat. El conjunt de referències simbòliques socials i culturals que guien la vida d’un grup i li permeten sobreviure en el seu hàbitat (llenguatge, creences, costums, sabers acumulats, etc.), el seu joc de mems, és una visió del món i de la societat.
El canvi cultural capgira la biologia; pensi’s en els avenços mèdics en la transmissió de la vida, o la seva prolongació i millora en qualitat. L’ésser humà neix però també es fa, i aquí la temptació de voler fer els altres. Ho van provar els sofistes i Plató (i també algun Estat de seriositat incerta en què cada govern fa una llei d’educació mirant d’adoctrinar l’alumnat). Potser cal acceptar els altres tal com són i volen, sempre que garanteixin el respecte dels Drets Humans.
El vessant positiu és que cadascú pot fer-se a si mateix, decidint part de la seva identitat individual i col·lectiva. Sortosament fem part de la humanitat que té garantit el mínim bàsic i, per tant, viure és tenir possibilitats, i exercir-les decidint-nos. Qui no vol canviar, està acabat, és quelcom fix, ja es pot morir. L’existencialisme diría que és essència (estàtica), que la seva existència està feta i esgotada. Viure és acceptar la possibilitat de canvi, de fer-se, de construir activament l’existència. Sartre afirmà que estem condemnats a ser lliures. Tothom és responsable del seu desenvolupament, de protagonitzar el seu destí, i potser de fer-se més humà, autoeducant-se en el respecte de l’altre, de la pau, i del dret de tothom a decidir-se.
