El punt de partida que ens ajudarà a entendre moltes de les qüestions relacionades amb l’atenció és la premissa que el nostre sistema cognitiu té una capacitat limitada. És a dir, que, quan fem qualsevol “operació mental”, per quotidiana o trivial que ens sembli –prendre una decisió com triar els millors tomàquets per fer l’amanida quan som al supermercat; tractar de recordar el nom de la sèrie que ens han recomanat o concentrar-nos per escriure una resposta de correu electrònic– som al davant d’una tasca que consumeix, diguem-ho així, la nostra atenció, els nostres recursos cognitius. En la mesura en què aquests recursos són limitats, és rellevant en què els invertirem en cada moment; perquè si els dediquem a una cosa, no els tindrem disponibles per fer una altra cosa diferent alhora.
“La nostra sensació subjectiva de viure en un context de més acceleració i fragmentació, en què tot passa de pressa i s’oblida, es veuria confirmada, almenys pel que fa al flux d’informació que rebem”
Així, si escrivim un correu important, però al mateix temps estem pendents d’un missatge de WhatsApp, és possible que enviem el correu sense haver-lo acabat o, fins i tot, amb algun nyap significatiu. Vol això dir que no és possible fer més d’una tasca alhora? No és exactament així, ja que quotidianament tenim exemples de situacions en què fem diverses tasques simultàniament: mantenim una conversa telefònica sense problemes mentre caminem cap a casa; escoltem un programa de ràdio mentre preparem el sopar, i mil situacions més.
Automatització de les accions
El que caracteritza aquestes situacions és que una d’aquestes tasques requereix molt poca atenció o, podríem dir, la tenim automatitzada. En els exemples anteriors, a partir de ben petits, quan ho hem après a fer, caminar es converteix en una tasca automàtica que podem dur a terme sense parar-hi esment. Passa el mateix si fem un plat per sopar que hem fet mil cops i que hi tenim la mà trencada, a fer-lo. Ara bé, si aquestes condicions canvien, la situació es torna més complexa.
Seria el cas d’haver de caminar per una ciutat desconeguda, tractant de seguir una ruta concreta; en aquest context, la tasca requereix la nostra atenció i ja no és tan senzill mantenir alhora una conversa per telèfon. O si la recepta del sopar és molt elaboradora i hem d’estar atents als ingredients, les quantitats i l’ordre; llavors, segur que hi ha una part del programa de ràdio que ens la perdrem.
Quan estem permanentment exposats a tota mena d’estímuls, si volem parar esment a algun en particular, es fa imprescindible una tasca d’inhibició, d’atenuació dels altres estímuls que no volem atendre. Perquè la selecció d’aquella part de la informació de l’entorn que considerem important implica alhora inhibir, eliminar, rebutjar el que no és rellevant per a nosaltres. I aquesta és una tasca cognitiva que també demana recursos i que fem tota l’estona, encara que no ens n’adonem.
Per tant, com més gran és el nivell de “soroll”, d’informació no rellevant a què estem sotmesos, més esforç cognitiu hem de fer per silenciar-ne una part i identificar quina és la informació rellevant, la que ens interessa. És més o menys com seleccionar el gra de la palla: com més palla, més ens costa trobar-hi el gra.
Si traslladem aquests conceptes a l’allau d’informació digital –en xarxes socials, especialment– les conseqüències són dobles: en primer lloc, per localitzar la informació rellevant hem d’invertir temps i esforç; i, en segon lloc, és fàcil que aquesta informació quedi distorsionada, afectada per la interferència que hi exerciran nous continguts que ens arriben sense parar.
Tot això implica que ens distraiem més, que l’esforç que hem de fer quan volem centrar l’atenció també és més gran i, per tot això, que és més fàcil oblidar coses o no ser capaços de retenir la informació.
Al mateix temps, aquesta sensació que tenim de viure en un context accelerat, amb una quantitat enorme d’informació que ens va arribant de manera constant i amb novetats que se succeeixen vertiginosament, ens pot portar a preguntar-nos també per la vigència d’aquesta informació. En aquest sentit, en un estudi fet per investigadors de diferents universitats europees i publicat el 2019 es mesurava el flux de l’atenció col·lectiva que han rebut diverses informacions de diferents àrees, tant en línia com fora de línia. I el que han trobat és que els temes que han captat l’atenció col·lectiva en les últimes dècades progressivament són vigents menys temps. És a dir, que produir i consumir més notícies comporta que es rebin i ens interessin durant menys temps. Així, els temes que capten ara mateix l’atenció social arribarien als mateixos nivells d’interès que en altres moments, però ho farien més ràpidament que en el passat i, de la mateixa manera, s’esgotarien també amb més rapidesa.
Això significa que la nostra sensació subjectiva de viure en un context de més acceleració i fragmentació, en què tot passa de pressa i s’oblida, es veuria confirmada, almenys pel que fa al flux d’informació que rebem.
Com ens podem protegir d’aquesta allau d’estímuls?
Segons el que sabem des de la recerca psicològica, un dels elements determinants és enfortir el control que podem tenir nosaltres sobre les fonts d’informació. Desactivar avisos o establir quan els volem rebre és, per exemple, un exercici senzill i efectiu. El problema és que moltes tecnologies (aplicacions, dispositius, etc.) estan dissenyades per tractar d’escapar al nostre control o, si més no, per posar-nos-ho més difícil. És aquí on cal prendre un paper actiu, exercir la nostra capacitat per prendre decisions sobre què volem, quan i amb quin objectiu.
Així doncs, és necessari, en primer lloc, prendre consciència del constant bombardeig que rebem –bombardeig que bàsicament beneficia qui el genera–; per, en segon lloc, fer-nos responsables –individualment i col·lectivament– de controlar aquest flux a fi que doni resposta als nostres interessos o a les nostres necessitats, i aprofitar d’aquesta manera les enormes possibilitats que ens ofereix la societat tecnològica en què vivim.
En aquest sentit, les dues millors estratègies per preservar l’autonomia i la capacitat de decisió, sense ser arrossegats per un magma d’estímuls de gestió impossible, serien: d’una banda, mantenir espais buits –o semibuits– d’aquest constant soroll mediàtic, moments de desconnexió de l’exterior i de concentració en una tasca o en una afició que ens permeti “estar fora del temps” –cuidar les nostres plantes, llegir amb calma, passejar sense objectiu i sense rumb, dibuixar, cuinar, ballar…–; i, per una altra, decidir i controlar quan i per a què és útil i ens interessa mantenir aquesta estimulació externa.
Modesta Pousada és professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació i directora del grau de Psicologia de la UOC
