L’any 1997, la publicació d’un informe titulat Generacions robades va revelar que des de l’any 1910 fins el 1970, més de cinquanta mil nens i nenes aborígens australians havien estat apartats de les seves famílies i col·locats en institucions amb la idea de criar-los de forma occidental. Dit d’una altra manera, durant seixanta anys, en un país sota el domini de la corona britànica, el segrest i el menyspreu a les comunitats aborígens de l’illa s’havien convertit en una pràctica institucionalitzada. De fet, però, l’origen d’aquesta història contra els drets humans es remunta molts segles abans. Quan els primers anglesos van arribar a Austràlia el 1770, els aborígens portaven a aquelles terres 60.000 anys, però això poc els va importar. Els colonitzadors van declarar Austràlia terra nullius, és a dir, sense habitants humans, i així van poder justificar l’apropiació de terres i el saqueig del continent. Òbviament es quedaren amb les terres més fèrtils i van condemnar els aborígens a viure a les zones més àrides de l’interior. Això, evidentment, els va passar factura. Dels 300.000 a 750.000 aborígens que habitaven el continent a l’inici de la colonització, el 1911, 123 anys després de l’arribada dels primers assentaments anglesos, només en quedaven 31.000.
Però això encara no era suficient. Els anglesos consideraven els aborígens persones inferiors i necessàriament extingibles. Així, doncs, les autoritats angleses desplaçades a la colònia australiana van decidir emprendre una campanya sistemàtica de robatori d’infants a les comunitats aborígens. Una acció que es va repetir al llarg de diverses generacions. La cosa anava així: el govern raptava de les seves famílies especialment els nens i nenes de raça mixta, és a dir, de pell clara, i el convertia en servents de cases senyorials o treballadors agrícoles. A més, els forçava a rebutjar la seva identitat i cultura i els iniciaven en un procés d’occidentalització. En aquestes circumstàncies sovint eren abusats física i sexualment. Si alguna família posava resistència era sancionada i sinó castigaven els nens robats per haver parlat la llengua dels seus pares o els acusaven d’intentar escapar-se.
Així doncs, durant dècades, molts fills mai van tornar a casa, molts pares van perdre de vista els seus descendents i alguns, els darrers d’aquesta història, actualment encara els busquen. Una víctima d’aquesta història, Julie Wilson, escrivia uns anys més tard: “Mai vaig veure la cara de la meva mare. No parlo la seva llengua… La policia, els líders religiosos o qualsevol persona d’alta posició social tenia el dret d’entrar a una casa, dir que descuidaven els nens i emportar-se’ls. Era genocidi, simplement genocidi”.
Responsabilitats polítiques
La primera vegada que es va parlar de robatori respecte aquests fets va ser l’any 1924. Va ser P. McGarry, membre del Parlament de Nova Gales del Sud, qui va descriure aquesta política d’abús de menors com a “robatori de nens als seus pares”. Aquell mateix any, en un article publicat al diari Sun Adelaide s’afirmava: “La paraula robatori pot sonar una mica exagerada, però hem explicat la història d’una mare aborigen desesperada, per la qual cosa aquesta paraula no ens sembla fora de lloc”.
Així, doncs, malgrat la realitat no era ocultada, tampoc era denunciada. No va ser fins a la publicació de l’informe Generacions robades, que el drama no es va fer oficialment públic i va sortir a la llum en la seva completa amplitud. El text d’aquest estudi, fet per la Comissió Australiana de Drets Humans, va ser un encàrrec del Govern del Primer Ministre Paul Keating (1991-1996). A nivell polític, però, no tothom volia adquirir responsabilitats sobre aquesta història. De fet, l’informe va ser lliurat al seu successor John Howard, qui va treure importància als fets i es va negar a demanar perdó.
Davant aquesta negativa, el 26 de maig de 1998, diversos moviments socials van decidir commemorar per primera vegada i de forma simbòlica el Dia Nacional del Perdó (Sorry National Day) com a recordatori de la política racista que s’havia aplicat al país durant gran part del segle XX. En diverses comunitats de tot el país, quasi un milió de persones van escriure missatges personals en un Llibre del perdó que va ser entregat a les Generacions Robades. Malgrat aquesta pressió i els discursos de diversos líders aborígens en alguns parlaments territorials, el primer ministre Howard va continuar negant-se a disculpar-se. Només el 1999 va confessar “un profund malestar” per les injustícies sofertes pels aborígens, però va deixar clar que ell “no era responsable de les accions dels governs anteriors”.
Entre 1997 i 2001 alguns governs estatals i territorials ja van oferir les primeres disculpes, però no va ser fins el febrer de 2008, que el nou primer ministre, Kevin Rudd, membre del Partit Laborista –Howard havia abandonat el càrrec el 2007–, que en sessió parlamentària va demanar oficialment perdó “per les lleis i polítiques aplicades i per la pèrdua dels nostres companys, per l’eliminació dels aborígens (…) el sofriment i el dolor de les generacions robades, dels seus descendents i dels seus familiars i per la indignitat i la degradació infligida a un poble i a una cultura orgullosa”. Seguidament, el text oficial de disculpa va ser aprovat per les dues cambres del Parlament d’Austràlia i des d’aleshores s’han intentat protegir aquestes comunitats.
