Durant el mes de juny passat, els mitjans de comunicació es van fer ressò de l’augment del nombre de violacions grupals contra noies adolescents protagonitzades per companys de la seva edat, algunes de les quals, concentrades en determinats barris de Badalona. Hi va haver 8 agressions amb 21 agressors menors identificats, la majoria amb relacions entre ells. Tretze dels implicats eren inimputables perquè encara no havien fet els catorze. Quatre dels nois implicats havien participat en més d’una agressió. Es tracta de joves que, majoritàriament, pertanyen a capes vulnerables de Badalona i, en alguns casos, a entorns desestructurats. Algunes de les víctimes, també menors d’edat, formen part del mateix entorn social.
L’alarma sembla més que fonamentada i ens obliga a tots tant a entendre els factors multicausals del fenomen. A parer meu, aquest és un d’aquells casos que requereix un abordatge sistèmic que posa en joc una bona planificació temporal (que permeti gestionar alhora les urgències i els resultats a llarg termini) i la necessitat de combinar múltiples aproximacions (educativa, socioeconòmica, territorial, judicial, cultural, de seguretat), cap d’elles vàlida o suficient per si mateixa. El problema és que no estem acostumats a liderar iniciatives transversals entre múltiples actors que ens obliguin a captar totes les cares del poliedre i a assumir-ne les responsabilitats.
Per això és tan freqüent sentir les veus dels especialistes i les seves particulars solucions: la prohibició de l’accés a la pornografia dura i deshumanitzada als adolescents, segons alguns psicòlegs; la revisió de les penes als menors d’edat, l’evitació de la impunitat i l’exemplaritat dels càstigs, segons alguns juristes; l’augment de les patrulles policials en determinats barris i centres comercials, segons algun alcalde; l’augment de la formació en valors sobre la relació afectiva i sexual a les aules, segons alguns sexòlegs i experts en ètica; la persecució de la visió cosificada de les dones i de l’apologia del masclisme a les xarxes socials, segons algunes feministes; la detecció precoç dels casos de violència de gènere entre parelles i el seu efecte imitador, segons algun tècnic del Govern de la Generalitat; la presència d’una tutela efectiva dels implicats, segons alguns representants dels Mossos d’Esquadra; la divulgació de les conseqüències destructores de la violació en les vides de les víctimes, segons alguns comunicadors; la reversió de les velles mancances estructurals de determinats barris i la millora dels recursos i les oportunitats als joves, segons alguns economistes i experts en serveis socials. La llista podria continuar.
No estic dient, només, que la solució es trobi en la coordinació o harmonització de totes aquestes visions i les seves possibles solucions multinivell, sinó que, en cada àmbit ens cal disposar d’espais deliberatius per tenir clara la realitat del problema, per fer aflorar les diferents valoracions existents (no totes coincidents) i per presentar una visió comparada de les millors solucions obtingudes en altres entorns semblants.
Tot fa pensar que arribem tard a les múltiples alertes de la problemàtica prèviament rebudes, que ens fa mandra a-bordar la complexitat en totes les seves dimensions (no sigui que en estirar un cabdell, destapem una troca bruta, lletja i encara més escandalosa; o no sigui que algú gosi posar en perill la seva competència) i que ja ens està bé l’opció reactiva d’intentar aturar a correcuita la sagnia de violacions, com qui posa un pedaç transitori.
En les violacions grupals d’adolescents aflora la pitjor imatge de la nostra societat. Però el nostre fracàs social més gran és haver arribat en aquests moments del nostre desenvolupament a uns nivells de sordidesa propis de temps passats, sense ser capaços d’haver establert els mecanismes i procediments fonamentals per prevenir, detectar i evitar aquesta mena d’actuacions. La xifra de 8 violacions i 21 agressors menors d’edat en un període tan curt de temps ens indica que les proporcions de la magnitud del problema han desbordat ja els límits d’una societat avançada.
