Amb pocs dies he presenciat dues obres de teatre treballadíssimes i acurades que ens posaven contra l’espasa i la paret. Una, La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek, que planteja l’actuació brutal dels polonesos en contra dels seus compatriotes jueus i l’amagatall perfecte dels seus fets sota la massacre nazi. I l’altra, Coriolà de William Shakespeare, que es pregunta per la manipulació del poble, la falsedat de la democràcia i el poder. La frontera exactament definida entre el bé i el mal només la trobem a alguns contes, a les pel·lícules de Disney, a productes patriòtics d’exaltació de masses i encara gràcies. Sabem, però, que aquesta frontera és indefinida i plena de revolts. Saber distingir-ne les causes i els motius i dir què és purament bé i què és el mal pur i perquè existeix és un problema filosòfic i teològic que s’ha tractat des del principi dels seus dies.
Nosaltres, però que veiem violència i mal absurd dia a dia i que sembla que n’estiguem immunitzats, de tant en tant topem amb algunes pedres difícils d’evitar. Potser són els clàssics els que ens aborden cada cop renovats, cada cop amb la mateixa força i que ens demanen pel què fem i pel què vivim. Ens fan preguntar, amb ulls esbatanats, si aquesta és la millor manera de viure. Si som prou amos dels nostres actes o ens deixem arrossegar per la massa uniforme. Si la fi justifica els mitjans o si tot un poble, com diu Espriu, ha de morir per un home sol. Però quan et fan treure les entranyes fora, que no saps on mirar i que et manca un punt de suport per continuar construint la base que et digui que pots tirar endavant; si te’n sents aclaparat i l’únic que pots fer és negar-ho, no podràs treballar de nou per la construcció. Tan sols amb l’assumpció del Mal es pot treballar per, de mica en mica, anar-lo desfent.
