Aprendre a saber escoltar

Una de les meves experiències, de fa dècades, però més encara avui en dia, és “la necessitat que tenen, i tenim, les  persones de parlar i de ser escoltades”. I això demana, com a contrapartida “saber escoltar”. I “saber escoltar” és un aprenentatge humà que demana un esforç interior considerable; és buidar-se de si mateix/a per permetre que l’altra persona et trobi disposat. Pura empatia i compatia, que no és la simpatia. No et demana ni opinió ni un consell, només vol ser escoltada. Però quan escoltem hem d’intentar evitar no formular i pensar la resposta que li podem donar… és, doncs, una realitat relacional humana molt complexa.

Però cal fer l’esforç d’aprendre a escoltar. I em ve al cap, en aquests moments -per pròpia experiència i per comentaris d’altres-, la situació en què es troben metges i metgesses: escoltar i escriure a l’ordinador alhora. Haig de constatar l’esforç que fan per atendre o escoltar humanament… Ara bé, les noves tecnologies ens estan demanant una altra forma d’escolta. No hi ha pedagogia perquè tot és nou. Tot va de pressa. I hi ha una certa deshumanització.  Com ho farem? El que queda clar és que és una taleia totalment personal. O amb altres paraules: cal adquirir maduresa en fer ús dels nous mitjans.

Tornant al principi, “saber escoltar” requereix “voler escoltar”. I per bé que es vol escoltar, hi ha la necessitat de parlar. Com conjugar-ho? Certament, hi ha molts llibres que en parlen. Per citar-ne un d’històric, L’art d’escoltar, d’Erich Fromm, de 1975. N’hi ha d’altres com també d’articles. És molt fàcil escriure’n. Resumint: cada persona ha de generar el seu mètode des de la pròpia interioritat.

Per tant, un primer pas profund i necessari per “saber escoltar”: cal aprendre a escoltar-se a si mateix, a auscultar-se. Penetrar i compenetrar-se amb un/a mateix/a. Com soc? Què soc? Qui soc? Perquè serveixo? I d’altres quòdlibets. Tot això per la senzilla raó  que, si no t’hi has enfrontat (no dic resoldre perquè probablement mai ho puguis resoldre-ho en estar sempre en procés de canvi i mutació), pots barrejar o projectar o  posar en l’altra persona els teus propis problemes, angoixes o inquietuds.

Aleshores cal pensar que el silenci interior és absolutament imprescindible per poder escoltar sincerament al proïsme. No matar l’ego sinó situar-lo, en aquest silenci, al marge (no marginat)  de la nostra interioritat perquè pugui contemplar la immensitat dels mons que hi ha, vivim i som. I d’aquí sorgirà “la capacitat d’escolta, que és un art, no una ciència”. I parlant del silenci, un llibre que va ser publicat fa dos anys, en català i castellà, d’una persona ben experimentada, Teresa Guardans: Les claus dels silenci. És molt inspirador per aquesta temàtica.

Aquesta actitud demana, certament, cercar aquells llocs adequats per ajudar a fer silenci, però també és veritat que qualsevol lloc físic és adequat si se sap gestionar la relació de parlar (no xerrar) i escoltar (no sentir).  Però alhora entenc que qui escolta es fa un gran favor a si mateix/a per la riquesa humana que aprèn en escoltar, que no és poca, a més del gran bé que fa a qui parla.

Resumint: saber escoltar-se, dialogar-se, comprendre’s, és la primera feina a fer per aprendre “l’art de saber escoltar”, la qual cosa porta els vertaders diàlegs als diferents àmbits. I així el diàleg, saber escoltar, és molt més potent que no pas la potència de la violència, que fa comprendre la impotència de la violència. I recordant que l’ésser, que en diem humà, és un ésser animal vivent, però inacabat genèticament, que la paraula el completa. I que aquesta crea la cultura i ens obre els ulls a una doble realitat: viure i contemplar. L’art d’escoltar també està presidit per l’art de contemplar la immensitat dels mons.

I concloc amb un pensament que em va cridar l’atenció. Escrit fa més de 25 segles, cap al s. IV aC, que es troba en un llibre titulat  Proverbis: “Qui rebutja aprendre, cau en desgràcia”.