Antoni Batista ens cita a casa seva, a Torredembarra, per tal d’absentar-se el mínim temps possible de davant l’ordinador, on enllesteix el seu últim llibre sobre Euskadi (“ara que ETA plega, també plego jo ens dirà després) que ha de lliurar a l’editorial l’endemà. A fora, el dia es vesteix de conjunt amb la conversa: al mar, les onades xoquen amb força contra les roques mentre, a terra, el xirimiri no para de caure durant tot el matí en un temps més propi del País Basc que del Mediterrani. A les prestatgeries de la casa s’hi retraten les seves passions: a les prestatgeries, desenes de llibres sobre Euskadi, el PSUC, musicologia, Espriu o la lluita antifranquista. En un extrem de la sala, un piano d’estil clàssic, obert i amb una partitura a punt de ser tocada. Al final de la conversa, Batista ens obsequia amb una magnífica interpretació de la Cantata 147 de Bach.
Ja hem arribat a on tots esperàvem ser des de fa molt temps. Ara què?
ETA ha dit adéu a les armes i el millor que pot fer ara és no fer res més, desaparèixer del mapa, que és el que tothom desitja. Que la política trobi les seves vies i que les reivindicacions de l’esquerra abertzale deixin d’estar contaminades per la violència. Hi ha una independentisme legítim i possible al País Basc. La societat té molt a fer ara. Sense ella -ha donat molts cops l’esquena a ETA de forma visible- això no hauria estat possible. Ara el que ve és, a poc a poc, la construcció d’una societat on, en primer lloc, es convisqui tranquil·lament i en pau i, en segon, on es canviï l’odi per la generositat. I, finalment, potser aquest hauria de ser el gran port, que fos possible la reconciliació de tots els bascos. Un objectiu tan bonic com difícil, és clar. En tot cas és un objectiu a tendir, una bella utopia cap a la qual cal caminar.
Què ha portat ETA a deixar les armes i a fer-ho en aquest moment?
Hi ha molts factors: la societat basca que els ha donat l’esquena, la pressió policial, la llei de partits -que és antidemocràtica però ha estat molt efectiva-, el context d’Europa, la inclusió de Batasuna en la llista d’organitzacions terroristes internacionals i el que això suposa d’implicació de serveis d’intel·ligència més preparats que els espanyols en la lluita contra el terrorisme… Aquest ha estat un procés llarg. El tram final sí que ha durat dos anys, des que la tardor de 2009 l’esquerra abertzale redacta el document Clarificando la fase política y la estrategia on planteja que això s’ha d’acabar i que l’esquerra abertzale civil s’ha d’imposar sobre l’esquerra abertzale militar cosa que no havia passat mai. Però la reflexió sobre què la violència és un carreró sense sortida és molt anterior, comença després de la caiguda de Bidart, el 1992. Eugenio Etxebeste Antxon, portaveu d’ETA a les negociacions d’Alger, fa un llarg análisi i diu la frase que per mi és l’inici de tot: “Podem perdre la batalla militar, intentem no perdre la batalla política”. I al mateix temps, Julen de Madariaga comença un procés similar… Hi ha diverses persones que comencem processos paral·lels de qüestionament de la violència. I a donar protagonisme a l’esquerra abertzale civil en comptes de l’esquerra abertzale militar. Que la gent que està en contacte amb el poble sigui qui pren les decisions en comptes dels que tenen les armes, ja que aquests estan lluny i viuen en la clandestinitat. Un procés similar al què va passar amb el Partit Comunista a la resistència antifranquista.
Hi ha hagut alguna mena d’assumpció de culpa per part d’ETA i del seu entorn? O purament s’imposa una visió pragmàtica: “Deixem-ho perquè això no va enlloc”?
La reflexió de l’esquerra abertzale per arribar a la fi d’ETA és estrictament política. Situen la reivindicació independentista en el context de l’Europa del segle XXI i veuen que amb violència mai aconseguiran la independència que, anàlogament és probable, perquè poden tenir una majoria social que la defensi. És a dir, veuen que la violència perjudica la independència i la fa inviable.
(…)
Si vols el número sencer on surt aquest article, demana’ns-el a redaccio@valors.org
