L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha alertat que la temuda era post-antibiòtica ha deixat de ser una fantasia apocalíptica per convertir-se ja en una possibilitat real pel segle XXI.
Amb dades de 114 països, l’OMS ha detectat alts nivells de resistència antibiòtica a tot el món. L’efectivitat d’aquests medicaments és cada cop menor i assegura que calen mesures urgents per evitar que infeccions comunes i lesions menors tornin a causar morts a milers, com passava abans del descobriment de la penicil·lina.
Malgrat que la urgència real és relativament nova, la resistència als antibiòtics no és cap sorpresa pels científics. Quan recollia a Oslo el Premi Nobel l’any 1945, Alexander Fleming ja va advertir que els bacteris podien tornar-se resistents a aquells miraculosos fàrmacs. és a dir, fruit de la selecció natural, les soques bacterianes que evolucionin generant resistència a un antibiòtic determinat tindran més opcions de sobreviure (i per tant, de reproduir-se i propagar-se). És un procés natural i previsible.
Però els últims anys el fenomen s’ha agreujat fins arribar a un estat d’emergència pel que fa a la seguretat sanitària mundial. D’una banda, l’ús excessiu i indegut d’antibiòtics en l’agricultura, utilitzats per promoure el creixement del bestiar, i també als hospitals han accelerat el procés. Segons dades americanes, la meitat dels antibiòtics que es prenen són innecessaris o inadequats. D’altra banda, i més dramàtic si és possible, fa trenta anys que no hi ha grans avenços en el desenvolupament de nous i eficients antibiòtics.
Ara bé, hauríem de preguntar-nos, hem arribat a un atzucac científic respecte els antibiòtics? Doncs, no ho sabem. Les empreses farmacèutiques, les que tradicionalment han desenvolupat els medicaments, han tirat la tovallola. Mentre que als anys vuitanta, pràcticament cada farmacèutica tenia el seu departament de desenvolupament d’antibiòtics, l’any 2008 només tres grans marques i alguna petita empresa de biotecnologia seguien apostant-hi.
La veritat és que, a nivell, econòmic, els antibiòtics són un mal fàrmac: només són necessaris durant poc temps, i això dificulta el rendiment de la inversió. Són molt més rendibles medicaments per la hipertensió, el colesterol o l’artritis, que s’hauran de prendre tota la vida. Així doncs, per manca d’incentius econòmics, la indústria farmacèutica va retirar-se d’aquest camp d’investigació a mesura que la resistència antibiòtica amenaçava el mercat. Econòmicament lògic? Suposo. Èticament reprovable? Segur.
Malauradament, tampoc la inversió pública ha arribat on renunciava arribar la privada. Els governs s’han trobat l’emergència de salut pública just poc temps després de començar a destinar diners per evitar-la. I ara ens cal imaginar l’imaginable per un món (l’econòmicament desenvolupat) que ha disposat d’un subministrament barat i abundant d’antibiòtics des del final de la Segona Guerra Mundial.
Antibiòtics. Han deixat de curar?
