Anna Pagès és doctora en Educació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport a Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Membre del Grup de Recerca PSITIC de l’Institut de Recerca en Educació de la Universitat Ramon Llull. Ha publicat, entre altres, Al filo del pasado(2006), Sobre el Olvido (2012) o Cenar con Diotima (2018).
Francina Martí és llicenciada en Filologia catalana i professora d’Educació Secundària. Catedràtica de llengua i literatura a diferents instituts. Ha treballat com a tècnica docent en el Departament d’Ensenyament en el Servei d’Innovació i de Formació del professorat. Ha publicat diversos llibres relacionats amb la didàctica de la llengua i la lectura crítica en entorns digitals. Actualment és presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Després d’un curs escolar que va començar amb gran incertesa però ha acabat amb moderada satisfacció, ens preguntem quins canvis haurà portat per quedar-se en el món de l’educació la pandèmia del coronavirus.
Quina valoració fan de com s’ha transformat l’educació aquest darrer curs arran de la pandèmia, sobretot a conseqüència de la no presencialitat (almenys en un període de temps llarg en el cas universitari) dels infants i dels joves a les aules? És un anàlisi més aviat positiu o més aviat negatiu?
ANNA PAGÈS —Posaria en qüestió l’evidència que l’educació s’hagi transformat a causa de la pandèmia. No veig clar que sigui ben bé així. La pandèmia ha estat un sotrac en les nostres vides i ens ha obligat a utilitzar recursos –dels que ja disposàvem abans– per sortir del pas. Ara bé, que haguem sortit del pas com hem pogut no significa que la pandèmia hagi reorganitzat tota la pràctica educativa. Aquest principi general em sembla agosarat.
FRANCINA MARTÍ —Coincideixo amb l’Anna sobre l’evidència que l’educació s’hagi transformat. De fet, tan de bo que s’hagués transformat més en alguns sentits. La bona noticia de la vivència d’aquesta pandèmia en el món educatiu és que hem sentit la necessitat de la presencialitat. El parèntesi del confinament i les classes virtuals han posat en evidència que la funció de l’escola és imprescindible. El passat mes de setembre, quan es van reprendre les classes presencials, va ser una festa. També vull pensar que aquesta transformació ens ha fet repensar certes maneres de fer en la presencialitat. Per exemple, com d’essencial és per l’aprenentatge la relació personal entre estudiants i mestres. Ja sabíem que aquest valor social era important, però després de la pandèmia s’ha fet més evident que mai. És la constatació que tu sol davant d’un ordinador, encara que tinguis els millors mestres del món, no aprens de la mateixa manera.
A.P. —Per la meva experiència personal, parlaré a escala universitària. La universitat és un període de la vida molt divertit, sobretot si fas una carrera que t’agrada: la colla, els bars, les sortides amb els companys… hi ha molta vida a la universitat. Però, ens hem trobat amb els alumnes sols a casa, confrontats directament amb la matèria, sense la relacionalitat i la conversa amb els altres. Ells ho diuen clarament: “Ens hem trobat sols amb la matèria”. I en alguns casos ha estat així. Molts estudiants s’han replantejat deixar els estudis i altres han passat per crisis fortes, justament perquè han perdut l’ambient presencial. La presencialitat és important pel que proporciona la presència: la proximitat, la possibilitat de parlar i el volum de la corporeïtat, la sincronia, el malentès, el gest… Hi ha una sèrie d’elements que ofereix la presencialitat dels que no n’hem estat conscients fins que l’hem perdut.
Alguns experts, però, diuen que algunes coses d’aquesta pandèmia han vingut per quedar-se i que anem cap a una educació híbrida, mig presencial mig telemàtica. No creuen que alguns factors de l’educació canviaran després d’aquesta pandèmia?
A.P. —Les coses canviaran en la mesura que la gent vulgui que canviïn. Darrera dels canvis hi ha d’haver una intencionalitat pedagògica; les coses no es transformen perquè sí. Parlem amb molta neutralitat, però l’educació no és la que canvia, el que ho fan són les pràctiques. Que per una qüestió de recursos econòmics, ara, es digui que implementar una educació híbrida serà fantàstic no treu que hi ha un problema de fons. Les coses no tenen vida pròpia, som nosaltres qui els donem un sentit o un altre, perquè tota pràctica està orientada a un interès. D’això ningú n’està parlant i és important. I, personalment, sospito que hi ha una qüestió relacionada amb la reducció de costos en el sector educatiu per apostar en aquest moment per la virtualitat.
F.M.—A l’educació obligatòria —Primària, ESO—, batxillerat i, fins i tot, en els cicles formatius no es planteja la possibilitat d’una educació híbrida perquè durant els mesos més durs de la pandèmia hem patit molt l’absència dels alumnes a les aules. Altra cosa és que s’utilitzin més els mitjans tecnològics en l’aprenentatge. Però cal veure quin tipus de tecnologia fem servir i quins interessos hi ha al darrera, ja que les tecnologies no són neutres. Caldria començar a desemmascarar la suposada neutralitat de la tecnologia, ja que pot afavorir certes pràctiques i comportaments. Evidentment que en aquests darrers mesos hem après molt més a utilitzar determinats recursos tecnològics, però ja fa molt temps que eren presents a l’educació. Fa vint anys que les tecnologies formen part de l’educació. Durant els mesos de confinament, per exemple, vam adonar-nos que hi havia determinades pràctiques que eren idèntiques amb tecnologia o sense.
Posi un exemple d’una pràctica perquè tots ho entenguem millor.
F.M.—Doncs, per exemple, un professor explicant una lliçó i els alumnes prenent apunts té la mateixa efectivitat amb els alumnes connectats a través del Zoom, o de qualsevol altra plataforma virtual, que reunits presencialment en una aula. Ara, en canvi, valorem més la transformació metodològica per fer unes classes molt més participatives en les quals els estudiants tinguin molt més protagonisme. Però aquest canvi ja no té res a veure amb la tecnologia.
A.P.—Nosaltres, en l’àmbit universitari, ens hem adonat que per a molts estudiants les classes virtuals s’han viscut com una irrupció brutal, una invasió de la seva intimitat. Els alumnes s’han protegit de diverses maneres com per exemple no connectant la càmera. I això ens ha generat un dilema ètic: els podíem obligar a connectar la càmera? Els alumnes s’han amagat molt darrere d’aquest artefacte i ens hem vist obligats a repensar la proximitat amb l’estudiant. Hem vist com els alumnes se sentien més còmodes parlant a través de correus electrònics, però els dificultàvem la vida quan els demanàvem una tutoria virtual. Hi ha hagut una gran diversitat entre els professors: mentre uns tenien una manera de funcionar i marcaven com calia fer les coses, altres s’han intentat adaptar i explorar la proximitat amb l’estudiant per arribar-hi, d’alguna manera. Aquesta és una qüestió ètica que, a nivell global, s’ha posat de manifest. Aquestes qüestions ens fan replantejar-nos moltes de les coses sobre la proximitat entre el mestre i l’estudiant.
Realment el valor de la intimitat ha estat un gran dilema a tots nivells aquests mesos. Els alumnes com han viscut els canvis tots aquests mesos? Com els ha afectat els mesos de confinament i després la hibridació de l’acte educatiu?
F.M.—Ha estat un xoc per a tots, especialment pels infants i pels adolescents. Ens vam trobar alumnes amb moltes ganes de tornar i amb la necessitat de trobar-se amb els companys, els mestres i l’espai de l’escola, que és molt propi i íntim. Malgrat les restriccions imposades pel coronavirus, mai ens haguéssim pensat que ens hauríem agafat amb tanta alegria l’obligació de fer classe amb mascareta. De fet ho fèiem així o, altre cop, cap a casa i tancats. El contrast era evident! Eren tantes les ganes de presencialitat, de contacte i d’estimació cap els nens i nenes i cap a l’escola —una institució que no posem en valor fins que no la veiem en perill— que no pensàvem en res més.
A.P. —A la universitat, quan vam recuperar la presencialitat de forma progressiva, ens vam trobar amb alumnes que havien trobat a faltar la presencialitat, però també amb altres que s’havien aïllat i vivien molt bé a casa. I, quan venien a la universitat, ho feien encapsulats, amb moltes dificultats per participar. I, per tant, hem hagut de fer una feina amb aquests estudiants perquè, a poc a poc, tornessin a la vida comunitària i comencessin a fer preguntes i a participar a les classes. També alguns alumnes manifestaven por per si contagiaven o posaven en risc familiars que encara no estaven vacunats. Per tant, d’alguna manera, hem hagut de valorar d’una manera personalitzada la situació de cadascú.
No hem estat conscients del valor de la presencialitat i dels elements que ens ofereix (proximitat, parla, corporeïtat, sincronia, malentès, gest…) fins que l’hem perdut.
ANNA PAGÈS
Per tant, el rol del mestre també ha hagut de fer un gir per poder adaptar-se a la gestió emocional dels alumnes, no?
F.M. —Aquest és un repte que ja teníem. El rol del professorat no és només el d’impartir uns coneixements, sinó que també ha de tenir la vessant més humana i d’acompanyament emocional: l’acció tutorial hi ha estat sempre. Ara, però, els mitjans de comunicació han posat més èmfasi en aquest procés arran de la pandèmia. Aquest és un rol essencial per als educadors. Una persona només aprèn quan està bé. El benestar emocional és molt important per aprendre. Casualment, parlant amb companyes professores, es van adonar que havien conegut molt més als seus alumnes durant el confinament que abans: el fet d’entrar encara que fos virtualment a les cases dels alumnes ha posat en relleu totes les casuístiques de les famílies. Des del punt de vista dels mestres, també ha estat una manera de conèixer-los més.
A.P.—Al llarg de la pandèmia, la precarietat subjectiva dels joves s’ha intensificat. Però la nostra manera d’educar —com a mínim d’alguns professors— ja havia canviat per adaptar-nos a cadascuna de les situacions. Els adolescents són un altre món i molts, amb el tema de la càmera, s’han sentit envaïts. Per tant, calia tractar-ho molt delicadament per no forçar la situació. Això, quan estàvem presencialment, quedava més difuminat entre els companys. Però, quan fèiem classes virtual, la càmera és un ull unidireccional que ho veu tot, i això per molts alumnes ha estat difícil d’acceptar.
En general, totes dues, tant des de l’educació obligatòria com des de la universitària, en feu una lectura optimista i positiva, d’aquests darrers mesos. Creieu que n’aprendrem alguna cosa d’aquesta experiència?
F.M. —Hi ha coses que passaven fins ara però a les quals no els donàvem importància. I ara, de cop, els hi donem valor. És donar valor a allò que realment en té. A l’escola, el valor són les relacions humanes, l’aprenentatge conjunt. Ara, si hem de fer classe amb el grup bombolla, doncs ho fem i no passa res. La pandèmia ha servit per adonar-nos que l’escola és essencial per la vida dels infants i joves.
A.P. —Per mi, tot el que hem viscut positiu no ha estat. Realment ha estat una mala passada, però sí que és veritat que hem vist les coses que ja vèiem però ara de més a prop. Com si ens haguéssim posat unes ulleres de veure-hi de vora, com una lupa.
F.M. —Com diu l’Anna, ha sigut una mala passada, i encara no sé si és massa recent, però també hem de ser conscients que això no ha estat un passeig. La pandèmia ens ha afectat a tots i encara no tenim suficient distància per veure de quina manera ens passarà factura, d’una manera o altra. La desconnexió del món que apuntava l’Anna és molt important, ja que tornar a connectar amb la “vida real” ens pot afectar i també produir efectes col·laterals a llarg termini. La majoria ens n’estem sortint bastant bé, però també cal posar sobre la taula aquest desgast.
A.P.—En la societat actual hi ha una crisi de confiança, que fa difícil la proximitat amb els altres. I parlo d’una valoració de l’altre més enllà dels mitjans de producció econòmics. I, en aquest sentit, sí que hem pres consciència de la importància de reconstruir les relacions de confiança, que ja estaven seriosament tocades en una societat en crisi relacional i fortament individualista; abans tothom anava a la seva i semblava que no passava res, però ara ens hem adonat de la gravetat d’estar aïllats, i de la necessitat que hi hagi algú que et rescati en moments complicats.
Abans, en un moment de la conversa, s’ha dit que els canvis educatius de vegades estan més relacionats amb els costos econòmics que amb la pedagogia. L’educació teòricament és un dret, però com a societat, ens creiem i defensem suficientment l’educació com a valor?
A.P.—La societat de l’individualisme de masses diu una cosa i en fa una altra. Ningú afirmarà que l’educació no sigui un valor, però després segurament els seus actes no reflectiran aquesta idea. Això passa a nivell general, i també polític. Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública durant el primer govern de la Segona República, va dir que el mestre havia de ser el primer ciutadà. Amb aquesta frase el govern pretenia transmetre la idea que l’educació —els mestres— havien de representar un model, una referència de com ser amb els altres per fer una societat millor. Però perquè l’educació sigui un valor els mestres haurien d’estar molt més ben pagats i ser considerats els primers ciutadans del país en el sentit de ser un referent.
F.M. —Com a societat, en els mitjans de comunicació, per part de la classe política, es parla sovint de l importància de l’educació. Es diu sovint, i és una idea força compartida que una bona educació contribueix a fer una societat més justa i equitativa, i que amb més educació hi ha més progrés. Però, quan es fan els pressupostos dels governs, quan es distribueixen els recursos econòmics, l’educació s’emporta una part molt petita i del tot insuficient.
Per aprendre és molt important el benestar emocional. Els mestres ens hem adonat que hem conegut molt més els nostres alumnes en temps de pandèmia.
FRANCINA MARTÍ
Més enllà de la pandèmia de covid-19, quin són els valors bàsics de l’educació que no hauríem de perdre de mai de vista? I, després d’aquesta experiència, quins valors s’haurien de potenciar especialment de cara el nou curs que començarà el proper 13 de setembre?
A.P. —No hauríem de perdre de vista la importància de transmetre uns valors culturals simbòlics (la llengua, l’art, la història, la ciència, la tecnologia) des d’on millorar el món. Per altra banda, la proximitat, la relacionalitat, la urbanitat i la prudència haurien de ser valors cabdals en un món que massa ràpidament es distreu per passar a qüestions menors. Rescatar l’essencial del vincle amb els altres per mitjà dels continguts històrics i socials que compartim també hauria de ser un projecte comú. I, finalment, trobar la manera de fer present el que Rousseau anomenava “l’ofici de viure” que consisteix en “adquirir el sentiment de la pròpia existència”: preguntar qui sóc jo i què puc oferir als altres. A això no hi pot donar resposta la cultura del narcisisme i de l’espectacle en què vivim avui, tan afavorida per determinades formes d’ús dels mitjans tecnològics.
F.M.—No hauríem de perdre mai de vista valors bàsics: una escola més equitativa, en què ningú quedi exclòs i que actuï de compensadora per equilibrar els desajustos socials que existeiden a la nostra societat. Uns mestres ben preparats i que creguin en el potencial de tot l’alumnat, que pensin que tots se’n poden sortir i que contribueixin a treure el millor de cadascú. I, finalment, cuidar-nos: mestres amb mestres, mestres amb alumnes, perquè el benestar físic i emocional, és imprescindible per aprendre. Aquest any també ens n’hem adonat molt, de tot això.
