El silenci existeix? O el silenci també és un so?
El silenci naturalment existeix, el que passa és que hauríem de dir que és una abstracció humana. En realitat, el silenci és la percepció d’una absència. El “sentim” quan desapareix un so, que no vol dir que no soni res. De fet, des d’un punt de vista físic, el silenci absolut no existeix. Fins i tot, quan ets en una cambra anecoica, l’aïllament sonor fa que et sentis a tu mateix. Per exemple, si estem en un context en què habitualment tenim soroll de la carretera, quan de cop i volta desapareix aquest soroll, sentim el silenci. Continuarem sentint coses, però no allò que ens ocupava l’oïda. Sentirem els ocells, el vent o qualsevols cosa d’aquell entorn que quedava opacada per la remor, en aquest cas, dels cotxes. Així doncs, és una forma sonora, una variació en l’estructura del so que nosaltres percebem com a absència.
Pel que fa al seu significat, què expressa el silenci?
Des del punt de vista comunicatiu, el silenci és molt transversal, i fonamentalment depèn del context. Per tant, en funció d’aquest context desencadenarem automàticament una informació o una altra. No és el mateix el silenci d’una parella d’enamorats que es miren als ulls, que no pas el silenci en un conflicte agressiu. El context és fonamental. El silenci es carrega de sentit en funció d’allò que l’envolta.
El silenci també és una forma de comunicar?
La comunicació és transmetre el que tens dins del cap a una altra persona. Aleshores, en funció de com construeixes el teu discurs i calles, generes silencis. Segurament estàs comunicant amb aquell silenci, de manera conscient o no, però ho estàs fent. A més, en la comunicació no només s’exerceix l’emissió d’idees d’una persona a unes altres, sinó que com qualsevol ésser, que viu exposat a l’espai obert, extraiem informació de l’entorn. En aquest context, no només obtenim informació de la presència de sons, sinó que també es presta atenció a l’absència de sons. És a dir, aquest buit també em comunica. Per exemple, en el món animal, les espècies que poden ser devorades escolten el seu entorn per saber que passa. Mentre la resta de bèsties es mou, no hi ha problema. Ara bé, quan l’espai se silencia, segurament és perquè està passant alguna cosa i l’animal rep la sensació de perill. És a dir, entén a partir de l’absència que la situació ha canviat i pot ser que hi hagi problemes a prop.
Si el silenci és comunicació, per què ens incomoda?
Bé, ens incomoda depenent del context. Segons la situació, el silenci pot generar tranquil·litat, pau o serenor, o pot generar tensió, por o malestar. De fet, els que estem acostumats a l’àmbit urbà, quan anem a un espai rural, ampli, en què el nivell sonor és molt més baix, sentim pau. En canvi, si vetllem un malalt i sentim com respira, el silenci ens incomodarà perquè significarà que ha deixat de fer-ho.
Comprenent que el context és tan important, fa temps que les ciutats estan canviant la manera de tractar el silenci. Un exemple clar en són els cotxes elèctrics que no fan remor. Si no ens adaptem al context, el silenci pot ser perillós?
En aquest cas sí. Moltes vegades travessem sense mirar, només fent cas a l’oïda a partir de l’experiència. Com que estem acostumats que els vehicles facin soroll, fem servir aquest codi i, si no n’hi ha, ens ho prenem com un permís per travessar; si això canvia ens suposa un problema. Així doncs, si el nostre entorn muta sonorament, nosaltres ens hi hem d’adaptar. D’altra banda, és important recalcar que cada vegada més hi ha ciutats que estan canviant el seu model sonor amb la intenció de reduir àmpliament els nivells de soroll i millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
“Des d’un punt de vista físic, el silenci absolut no existeix. Fins i tot, quan ets en una cambra anecoica, l’aïllament sonor fa que et sentis a tu mateix”
És més difícil interpretar els silencis que les paraules?
El silenci no apareix només en les paraules, sinó que ens envolta. Ara bé, en el context de la paraula, el silenci està més formalitzat. No depèn tant d’un context físic global, com d’un context textual o semàntic de la informació que arriba. Col·locar silencis a la parla és més difícil d’interpretar. En lingüística i pragmàtica hi ha un desenvolupament molt afinat de quina funció té el silenci segons les paraules que hi ha abans i després. Però no només s’interpreta aquest context lingüístic, sinó altres conceptes com l’estat d’ànim, la intensitat amb la qual parla, etc. Que hi hagi més codis que s’han d’analitzar fa que sigui més difícil interpretar-los. A més, en estar acostumats a aquests ambients d’alta sonoritat, ens estranya l’absència de so.
Hi ha gent que rebutja el silenci?
Hi ha persones a qui incomoda el silenci més que a d’altres, i no callen mai. M’imagino que pot ser perquè se’ls fa complicat d’interpretar. També n’hi ha que se senten malament si no parlen tota l’estona. Tot i que generalment, hi ha unes situacions arquetip en què el silenci és negatiu, llavors és quan ens hi fixem i el rebutgem.
Ens fa por el silenci?
Un altre cop depèn del context, ja que no el podem interpretar d’una sola manera, com, per exemple, la paraula casa. El silenci és transversal i absolutament polisèmic. Per tant, ens farà por en un context i en un altre serà absolutament plaent, però de manera absoluta i natural no té una càrrega negativa.
Fer silenci és el mateix que callar?
Si entenem que el silenci és percebre una absència, en el moment que callem n’estem generant un. Això és la base teòrica; ara bé, hi ha moltes maneres d’interpretar el silenci. Des del punt de vista més transversal, com jo el defineixo, quan callem fem un silenci, perquè, quan deixes de parlar, hi ha una absència de la teva veu, de la teva presència sonora.
En l’actualitat, el silenci és un privilegi?
S’hauria de considerar un dret. Clarament, és un privilegi. Sobretot a les ciutats, on tenim un entorn sonor aproximadament d’uns noranta decibels, un índex massa elevat. Dues persones xerrant s’apropen als seixanta decibels, per tant, si hi sumes trenta o quaranta decibels més, és molt desagradable. Així doncs, establir-se en un entorn que et permeti viure cap als trenta decibels és un privilegi. Bàsicament, perquè la mitjana és molt alta i necessitem descansar de tota aquesta càrrega sonora. Quan ens sentim bé, és quan estem entre el vint-i-cinc i els trenta decibels; per tant, és un privilegi viure en una ciutat i tenir un entorn silenciós.
Així doncs, hauríem de donar més valor al silenci?
Indubtablement, hi ha una infravaloració general del silenci. Primerament, del fet de com treballar la presència i l’absència de sons. És molt important controlar quan estem en un entorn de càrrega sonora d’alta o baixa intensitat. El problema principal és que cada vegada ho controlem menys, ja que el context sonor depèn menys de nosaltres.
Quins valors potencia el silenci?
Si entenem que un valor humà és una qualitat que ajuda a millorar la societat, les persones i l’entorn en què es troben, el silenci aporta serenor i seguretat, sobretot a la ciutat. També és una font de tranquil·litat i s’associa sovint a la intel·ligència. Les persones que saben callar i col·locar els silencis als espais adequats es consideren persones intel·ligents. En definitiva, en el context social el silenci ens ha acostumat a transmetre valors en aquest sentit positiu. Encara que no hem d’oblidar que també és capaç de comunicar disvalors, com la tensió, el perill o el malestar.
