L’ètica moderna recupera l’altruisme amb la proposta de dirigir científicament la societat. És el veure per preveure i preveure per proveir del positivisme (Comte). Racionalitat per assolir el benestar de tothom. Hi ha el precedent del filòsof-rei (Plató). El filòsof ha de governar perquè coneix la (Idea-autèntica-i-real de) veritat. Ell ha recuperat, anamnesi, les Idees que l’ànima ha contemplat en el Món de les Idees (abans d’in-corporar-se en la matèria que ofusca el coneixement). En l’un i en l’altre, la gestió racional de la societat duu a l’altruisme.
D’altra banda, la biologia i l’etologia descriuen comportaments altruistes en animals no humans. Els gens i la selecció l’han consolidat. La caça, la defensa, la fugida, etc., molt sovint s’han de fer cooperant per tenir èxit. La complexitat de la cultura i de la societat humana obre pas a explicacions psicosocials de l’altruisme i la reciprocitat (via socialització, aprenentatge i interiorització de rols altruistes).
Tanmateix, l’altruisme poc s’adiu amb l’historial de guerres enteses com a solució a conflictes, la migració versus amenaça i problema, els riscos mediambientals en contrapartida de beneficis només per a alguns, la pobresa extrema, l’amenaça nuclear, el maltractament inherent de la ramaderia intensiva, etc. El clàssic si vis pacem parabellum (‘si vols la pau, prepara’t per la guerra’) i els campi qui pugui mal lliguen amb l’altruisme. Fins a quin punt els fets anul·len l’altruisme i, al capdavall, la racionalitat màxima que el fonamenta?
Satisfacció emocional pel benestar general o mesquina Schadenfreude (alegria per la desgràcia aliena, en alemany)? L’altruisme és més efectiu/eficient si es pensa en tothom. Racionalitat i ètica es fonen en El màxim de bé que podem fer: Com l’altruisme eficaç està canviant les idees de com viure èticament (Singer), o del Fent el bé millor: com l’altruisme efectiu ens pot ajudar a fer la diferència (William MacAskill).
Altruisme (efectiu i eficaç) i racionalitat
