Perplexitats
Vivíem en un món on les condicions sanitàries eren probablement les més segures que hagin existit mai. Però ens hem vist desbordats per una pandèmia que ho ha paralitzat tot. Crèiem que amb una mica de previsió hauríem pogut afrontar, en unes condicions mínimament raonables, una situació purament excepcional. Però la covid ha conduit el sistema al llindar del col·lapse i ens ha mostrat un poder incapaç de prevenir i d’avançar-se.
Ens imaginàvem que aquest desastre havia de trencar puntualment la nostra normalitat però s’ha convertit en el teló de fons sobre el qual es retalla la nova normalitat. Una expressió que hauria de ser prou intuïtiva per mirar d’entendre on som, però que aplega d’entrada dos realitats mútuament incompatibles: si ja és estrany que la normalitat esdevingui nova (ja que exigeix la repetició de quelcom quotidià), encara ho és més que la novetat pugui resultar normal (ja que qualsevol cosa nova deixa de ser-ho quan es normalitza).
Amb la pandèmia hem descobert que els nostres cossos són molt més vulnerables del que crèiem, ens hem adonat que el sistema en què vivim és extraordinàriament fràgil i se’ns ha extirpat la possibilitat de somniar amb un futur. Aquests són els fets evidents que la nova normalitat s’ha afanyat a consignar. Ja no cal preguntar-se quina era la nostra realitat abans que esclatés la crisi de la covid-19: és com si la vulnerabilitat mai no hagués estat present en les nostres vides.
D’altra banda, ha calgut que es produís una pandèmia per adonar-nos del que ja sabíem, és a dir, de la fragilitat d’un sistema que, des de la caiguda de Lehman Brothers, ens ha mostrat abastament en què consisteix l’amarga realitat del capitalisme. I en tercer lloc, és ben possible que la pandèmia ens hagi submergit a l’abisme de la incertesa i que sentim por davant l’abrupte cancel·lació del futur.
Però caldria preguntar-se fins a quin punt aquesta inseguretat està més aviat lligada a la certesa que no pas a la incertesa; en quin sentit la nostra por depèn de conviccions tan arrelades com seguir creient que els avenços científics i tècnics resoldran tots els problemes de la nostra existència o que podem suprimir o eradicar l’atzar d’aquest món. Deia Epictet que hi ha coses que estan fora del nostre abast i no ens podem responsabilitzar d’allò que no depèn de nosaltres. Sembla que ens entestem a mostrar el contrari.
Una paradoxa angoixant
Tot i així, no deixa de ser curiós amb quina rapidesa podem arribar a acostumar-nos a noves situacions, acceptant-les gairebé com una obvietat. S’ha normalitzat d’una forma insòlita i sorprenentment immediata tot allò que semblava impossible –coses a les quals mai ens haguéssim imaginat que algun dia ens hi acostumaríem–. Al mateix temps, s’ha generalitzat la convicció de què la pandèmia no pot durar eternament, que la nova normalitat deixarà algun dia de ser nova i tornarem a recuperar la vida que teníem abans.
Podríem pensar que som davant d’una esperança més o menys infundada, que mira de fer suportable la terrible pressió d’un escenari especialment complex. Però, a hores d’ara, és la raó sobre la qual es fonamenta el nou pacte social. Que es mantingui o no dependrà de la força d’aquesta convicció i de la nostra capacitat d’autoengany per mantenir-la viva.
També dependrà de com s’afronti l’angoixant paradoxa que porta associada la nova normalitat. Aquest escenari parteix d’una concessió del tot indesitjable: i és que qualsevol mesura de contenció, més enllà de la seva eficàcia i la seva idoneïtat, està condemnada a autoboicotejar el propi funcionament del sistema. La paradoxa és que qualsevol restricció sanitària pot acabar intervenint d’una manera tan decisiva en les nostres vides que finalment ens impedeixi viure; pot incidir d’una forma tan fonamental en la nostra manera de relacionar-nos amb els altres que la nostra vida sigui molt menys vida del que ja ho era abans de la pandèmia.
Com ens recorda Byung Chul Han, es tracta de la paradoxa de crear una vida com a supervivència, el que significa convertir la defensa de la vida en un valor absolut, però del qual se’n troba completament absent el sentit i el fet mateix de sentir-nos vius. L’angoixa generada per la nova normalitat és aquest carreró sense sortida. Abans de gestionar-se, cal pensar-lo fins al final i preguntar-se: quina vida val la pena viure i fins a quin punt podem salvar la vida matant la vida.
El mirall
S’ha dit que aquesta pandèmia representa un examen, una pedra de toc a la qual ens hem d’enfrontar col·lectivament. Però la covid-19 no és un examen: és un mirall que ens mostra en quina societat vivim. Hegel creia que la història avança a través del patiment, convençut que tot progrés acaba implicant el pagament d’un peatge. Però també creia que no aprenem res de la història –malgrat que el patiment de la història humana ens podria ensenyar moltes coses–.
És difícil imaginar-se, efectivament, de quina manera hauríem de sortir més enfortits d’aquesta situació i si encara busquem aprendre alguna cosa de la nova normalitat. Martha Nussbaum ens ha volgut recordar que la pandèmia és una gran oportunitat per obrir les nostres vides a les realitats dels altres. Enmig d’una societat dominada per la competència extrema, que prioritza i treu pit de l’autosuficiència dels individus, de la seva independència, la pandèmia ha posat de manifest paradoxalment la nostra dependència mútua, el reforç urgent dels vincles solidaris, la necessitat de col·lectivitzar les cures.
Malgrat les formes d’aïllament i d’individualització que ha propagat el virus, també hem vist algunes manifestacions d’aquest sentiment comunitari. Cal, però, seguir fent preguntes molt més generals relatives a quin tipus de sistema vivim, plantejar-se quines contradiccions determinen el seu funcionament, per què ens mantenim adherits a unes vides que no són definitivament les que desitgem. Si hi ha un espai on les incoherències de la realitat social es confronten de la forma més exacerbada possible, aquest lloc és la covid-19. Defugir aquest espai és despolititzar la pandèmia, submergir-nos de bell nou en la impotència reflexiva de la que ens parla Mark Fisher i que Zygmunt Bauman, d’una manera força premonitòria, ens recull en la seva metàfora de “la cabina de la nau sense pilot”.
Diu Bauman que hi va haver un temps on podíem imaginar el sistema en què vivim com un vaixell: els membres més selectes de la tripulació sabien perfectament a on havíem d’anar; nosaltres, els passatgers, podíem dedicar tota la nostra atenció a la tasca d’aprendre i seguir les regles establertes per aquells que coneixien el full de ruta (i si protestàvem o ens amotinàvem, sempre podíem dirigir-nos contra alguna figura visible, com el capità).
Però, segons Bauman, ara no estem en un vaixell, sinó en un avió. I les pors que ha provocat aquesta crisi pandèmica són molt semblants a l’horror dels passatgers que no tan sols veuen com l’avió tremola i tentineja, sinó que a més s’adonen i descobreixen que la cabina del pilot està buida. La nova normalitat es pot resumir en aquesta imatge: estem dalt d’un avió que no té pilot i no sabem quina és la seva destinació. Què podem fer si no volem que s’estavelli?
Nemrod Carrasco és doctor en Filosofia, professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i assessor de la sèrie televisiva Merlí.
