Emancipació juvenil: un problema econòmic?

L’emancipació juvenil a Catalunya s’ha reduït notablement en els darrers onze anys assolint avui rècords històrics i, davant la crisi econòmica generada per la covid-19, la situació encara podria empitjorar. El 2008 marxaven de casa tres joves de cada deu i ara només ho fan un vint per cent, mentre la mitjana europea està en el 31 per cent entre els joves de 18 i els 29 anys. Si es tenen en compte només els joves a partir de 25 anys, la taxa tampoc millora i continua sent molt baixa: sis de cada deu joves no han deixat l’habitatge familiar, una xifra que és del 29,2 per cent en el cas dels joves entre 30 i 34 anys. Malgrat la complexa situació, Catalunya és la zona d’Espanya amb un índex d’emancipació més alt entre els joves de 16 a 29 anys. I si es mira entre els joves de fins a 34 anys, és els segon del rànquing.

Les dades també revelen que les noies (22,5 per cent) s’emancipen més aviat que els nois (14,8 per cent), una tendència que és semblant a Europa. Les raons, segons un estudi del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), són evidents: actualment el 26 per cent dels joves no pot emancipar-se per causes econòmiques. I això fa que avui en dia només la meitat dels joves catalans que tenen entre 25 i 29 anys visquin emancipats.

Atur juvenil i sous baixos

En aquest moment dos elements marquen la possibilitat que un jove pugui marxar de casa dels pares: tenir una feina estable i un habitatge. La primera condició és complicada. Segons el CNJC, un de cada quatre joves catalans està a l’atur, el noranta per cent dels contractes temporals són a joves i els que treballen de forma fixa tenen un sou mitjà de nou-cents euros, la qual cosa complica poder pagar un lloguer. Una xifra que, segons dades de l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), porta deu anys en tendència negativa, ja que el 2010 la xifra gairebé arribava als mil dos-cents euros. I, això ha fet que un 43 per cent de joves avui tinguin dificultats per arribar a final de mes. Per altra banda, la continuació dels estudis també retarda la sortida de la llar familiar, ja que únicament el 8 per cent dels joves que cursa formació reglada està emancipat.

Aquesta situació a Catalunya i a Espanya provoca que molts joves avui optin per marxar a l’estranger, on creuen que serà més fàcil emancipar-se. A Espanya, en els últims sis mesos, l’atur juvenil ha escalat des del 32 per cent fins al 43,9 per cent, segons Eurostat. Xifra molt superior a les dades d’Alemanya (5,9 per cent), França, (19,9 per cent), Holanda (11,1 per cent) o Itàlia, 32,1 per cent. D’aquesta manera l’Estat espanyol prepara i inverteix en l’educació de molts joves que després Gran Bretanya o Alemanya reben amb els braços oberts.

El preu de l’habitatge

El segon problema per a emancipar-se és l’habitatge. Tenint en compte els elevats preus dels lloguers –segons dades de l’Institut Català del Sól (INCASOL) el preu mitjà del lloguer ha passat de 539,54 euros el 2014 als 735,36 euros el 2019– i combinant-ho amb la reducció dels sous, la independència en solitari per a un jove esdevé una fita pràcticament impossible.

En aquestes condicions, un jove assalariat català hauria de dedicar de mitjana gairebé el 120 per cent del sou al lloguer de l’habitatge si visqués sol. Dit d’una altra manera, els joves haurien de cobrar el doble del que perceben per poder comprar una casa: haurien de tenir un salari mensual de gairebé dos mil euros perquè el cost hipotecari no arribés a superar el trenta per cent dels seus ingressos.

Per aquest motiu només la meitat dels joves contemplen aquesta opció; la majoria busquen sistemes alternatius més econòmics. Així, un quaranta per cent dels joves catalans que marxen de casa es veuen obligats a compartir pis. I tot i així, han de destinar el quaranta per cent del sou només a pagar el lloguer de l’habitació. Només un trenta per cent dels emancipats ho fan en parella.

En aquestes condicions, la independència familiar no es pot considerar un pas definitiu. El 76 per cent dels joves diuen que el preu de l’habitatge no els permet viure al barri o al municipi que voldrien, i un 56 per cent creuen que hauran de canviar de pis, dels quals un 72 per cent per manca de recursos o perquè els han apujat el lloguer.

D’aquests, segons pronostica el CNJC, una part haurà de tornar a casa dels pares. Són els anomenats desnonaments invisibles. Els casos dels joves que s’enfronten a l’emergència habitacional són un vint per cent dels que es gestionen en els serveis socials.

Grans diferències en el marc europeu

Totes aquestes dificultats fan que els joves catalans siguin uns dels més tardans a nivell europeu en marxar de casa. S’emancipen als 29 anys, tres per sobre de la mitjana europea i molt lluny de la mitjana dels països nòrdics. Segons dades de la Comissió Europea, els europeus que més pressa tenen per anar a viure sols són els suecs, que marxen, de mitjana, als 19,7 anys, mentre que els danesos i els finlandesos ho fan amb 21. No és casualitat que els tres països siguin del nord d’Europa, perquè la tendència es manté en països com Luxemburg (23,1 anys) Estònia (23,6) i Holanda (23,7). En altres països més al sud l’edat puja: Alemanya (23,7), França (24) i Àustria (25,2).

A l final de la llista hi ha els croats, que marxen de casa als 31,4 anys, Malta (31,1 anys), Eslovàquia (30,9 anys) i Itàlia (30,1 anys). Són països que es diferencien del estats del nord clarament pel seu Producte Interior Brut (PIB) i per les seves polítiques socials, però també per les seves tradicions culturals. I aquesta diferència entre el nord i el sud del continent obre clarament el debat. Les dificultats que impedeixen l’emancipació dels joves són exclusivament econòmiques? O hi ha altres causes culturals, sociòlogiques, més amagades?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.