Festa d’inici de curs –de benvinguda als nous alumnes- a l’escola. A la pista del pati gran hi juguen nens d’edats i orígens diferents. Hi ha, sortosament, a la nostra classe, una distribució bastant mixta, un reflex força real de la societat: nens amb “vuit cognoms catalans”, de cognoms castellans –a aquestes alçades de la pel·lícula ja catalans, per mi- i de cognoms magrebins –ara mateix amb una vivència encara molt poc autòctona, lamentablement-. Vaja, com a moltes escoles d’una ciutat mitjana catalana si aquesta està situada en una zona mixta, on viuen tan els uns com els altres (cosa que tampoc és tan habitual, pensant-ho bé).
Entre els pares, però, el comportament no és idèntic: els d’origen magrebí –només veig dones, de fet- seuen quasi tots, discrets, en els bancs ombrívols que hi ha sota la part que queda porxada. Parlen entre ells, com dient: “Sí, som aquí, però no volem interferir en les vostres converses i en les vostres vides”. Molt pocs s’aixequen a jugar amb els seus fills i “barrejar-se” amb els altres.
Un pare, amb voluntat absolutament integradora -no ens confonguem-, m’ho fa notar: “Fixa’t-hi com s’asseuen juntes i no es relacionen amb els altres. Tenim un problema. Em sap greu veure que encara estem així”. “Cert, però abans de conviure devem haver d’estar juxtaposats, no?”, se m’acut respondre-li per buscar-hi la part positiva (en el futur, si més no).
Penso –perdonin l’autocita- en l’article La platja democràtica, on deia que aquest espai lúdic és un dels pocs on s’esdevé actualment una barreja pura, un lloc on et trobes gent “de tots colors”. Al pati de la nostra nova escola penso que no només: aquí, poc o molt, també pots trobar aquesta barreja –tot i que evidentment en molts centres el seu dia a dia no s’assembla de res al d’un hipotètic punt mig de la societat, a vegades per excés i a vegades per defecte-.
Ara bé, en el cas que hi hagi diversitat, com a la platja, encara no es veu una bona barreja, almenys entre els adults (curiosament em sembla que els nostres fills ho viuen amb molta més normalitat). Hi ha, com deia, juxtaposició, “els uns al costat dels altres”. Hi són, però no es fan notar. Observant-los, discrets, penso que porten gravat en el seu ADN un cartell de “no volem molestar”; és com si estiguessin tan agraïts de poder “usar” uns serveis públics de qualitat com els nostres… que per res del món ho volen posar en risc. També segurament les seves situacions socioeconòmiques –feines més dures, més precàries, menys ben pagades- fan que no siguin precisament els que capitanegen l’AMPA, lògic. O és que no s’acaben d’atrevir a ser-hi perquè no s’hi senten convidats?
Què hem de fer? Com podem avançar? Els primers magrebins van arribar a casa nostra fa una mica més de quinze anys –que no els subsaharians, que fa força més que són entre nosaltres-. Ha passat, doncs, una generació. Quin balanç fem? Anem millor o pitjor? Hi ha motius per defensar la primera cosa, i tant!, però també n’hi ha, siguem clars, per defensar exactament la contrària.
En tot cas, cal molt més temps –em temo- i molt més treball en conjunt per poder superar aquesta situació. I, abans que res, em sembla que ens cal ser conscients de la distància mental que ens separa. Sí: quan abans reconeixem que, en general, són diferents a nosaltres –tot i que… qui és “nosaltres” ara a Catalunya?- i que no els podem exigir que siguin com “nosaltres” –per cert, a què se suposa que s’han d’integrar, ben bé?- abans podrem començar un diàleg franc, senzill, però profund, per tal de conèixer-nos.
Dit d’una altra manera: potser volíem -agafant-nos a la retòrica progressista, sempre benintencionada, però sovint poc efectiva- reconèixer-nos com a iguals, massa ràpidament. Però diria que, abans d’això, el que hem de fer és conèixer-nos. Simplement. Mirar-nos a la cara i saludar-nos. Saber pronunciar els nostres noms respectius, senzillament. Després ja vindrà el “reconèixer-nos”, que és tota una altra cosa.
