Hem estat sols. Hem sobreviscut aïllats. I ho hem fet voluntàriament, tot i que les normatives també ens hi empenyien. La recent experiència humana comuna —no només a escala local o propera sinó realment global—, enmig de la covid-19, ens permet reconsiderar si la “sociabilitat” humana és realment essencial o bé un simple tret freqüent de la nostra “manera de viure”.
D’egoistes, solitaris, ermitans, tímids, etc., n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. No és el cas de la majoria dels humans, ja que —en circumstàncies no excepcionals— formem famílies, tenim amics, endeguem associacions, establim vincles, viatgem a llocs diferents de casa nostra i, en general, ens agrada estar enmig de la gent. Revisant l’hivern i la primavera del 2020, m’he preguntat: podríem viure sempre “separats”?
Aristòtil insistia —com tants grecs des de l’inici de la filosofia— en el caràcter naturalment social de l’ésser humà. A més de ser un “fet”, el solem justificar per la fragilitat biològica, el desenvolupament del llenguatge, la distribució del treball i un munt d’altres arguments consistents. Altres —Hobbes, Locke, Rousseau— van teoritzar que, tot i certa base sociobiològica, la vida cívica era fruit d’un hipotètic “pacte”, una mena de contracte posterior a l’imaginari estat “natural”. Família, amistat o empresa podrien ser aleshores “invents humans”, no espontanis. Deixant de banda aquestes rellevants teories filosòfiques, què en pensem d’aquest “aïllament social voluntari” (ASV) al qual hem estat sotmesos?
Aquest “no-contacte” entre algú i la societat es podria considerar com una patologia; no és el cas. Tampoc té a veure amb certes estones de solitud, que tots hem necessitat. Aquest ASV és estimulat heterònomament però fonamentalment “autònom”, voluntari. De durada incerta, genera certa angoixa: no en tenim pas tot el control. És cert que no hem estat engarjolats, però respon a un terrible i sòlid imperatiu categòric: és un “deure”, de manera que seria irracional —”immoral”, diria Kant— no obeir-lo.
Les dades víriques no acostumaven a dur a l’aïllament social global. Les persones ens podem excloure per violència domèstica o crisis familiars, discapacitats o pèrdua de vista o audició, el fet de residir —pel que sigui— sols a un habitatge, l’atur o l’envelliment, certes adversitats socials greus o de transport, i més recentment també per l’escletxa digital. I ara, per por a la covid-19!
És més fàcil ser un Robinson Crusoe o un Chuck Noland (en Tom Hanks fent de nàufrag, a la pel·lícula de Zemeckis) que un Tarzan o un Mowgli: encara sort que el recent aïllament ens ha agafat ja grans o bé envoltats d’una família i d’accés “wifi” (entreteniment i informació). Si no, s’ho imaginen?
Si suposéssim —només com a experiment mental— un ASV permanent, en descobriríem conseqüències dramàtiques: afectives, per la no compartició de sentiments i pensaments; de desenvolupament relacional; d’autoestima i sentit del dia a dia, etc., a part del drama econòmic i d’abastiment. Força sociòlegs havien denunciat Internet i els mòbils com a causa d’aïllament social perquè afavorien activitats sense interacció física amb el món. En canvi, ara són una esperança. De fet, la creativitat, la tecnologia i la psicologia positiva ens han mantingut desperts en les setmanes de “distanciament social” viscudes. És clar que necessitem fer petons, abraçar-nos, mirar-nos als ulls de debò i fins i tot manifestar-nos plegats o trobar-nos a festes i fires: per això confiem que aquest ASV sigui només “temporal”.
