Administrar els diners públics no és fàcils i, menys encara, en un context de crisi. Què hem après d’aquest període?
Entenc perfectament que en els moments que vivim, parlar de dèficits públics, estabilitats pressupostàries, insuficiència d’ingressos, desequilibris econòmics o tensions de tresoreria, a banda de ser avorrit, comença a ser repetitiu i cansat. Certament que els darrers anys han estat especialment complexos per les administracions, que els pressupostos s’han hagut de quadrar i que s’han hagut de fer sacrificis i molta pedagogia per explicar que, també a l’administració, res no tornarà a ser com era.
De la fal·lera inversora –moltes vegades poc necessària–, pensada amb mirada curta, s’ha passat a l’austeritat profunda. Austeritat que sempre hagués hagut de presidir la presa de decisions sobre quin destí es donen als diners, i més si aquests són públics. De la política de recórrer abusivament a l’endeutament per finançar obres i equipaments, a voltes socialment poc productius, s’ha passat al patiment per voler i poder mantenir serveis bàsics i essencials.
Del poder dir “sí” a gairebé tot, hem passat a haver d’aprendre a dir “no” a moltes coses.
I aquest aprenentatge, com tots els aprenentatges, ha estat positiu. I ha estat positiu perquè estic segur que ens portarà a fer autocrítica, una severa autocrítica. Ens portarà a un canvi de mentalitat en la gestió de les organitzacions públiques. Ens portarà a gestionar amb modernitat, amb innovació, amb imaginació. Ens portarà a pensar més en les persones, a incrementar els controls del què es gasta, de com es gasta i de perquè es gasta. Ens portarà a aprendre a prioritzar. Ens portarà a pensar en gran, a prendre les decisions sense caure en errors del passat, de quan es gestionava pensant que res canviaria i que el miracle dels pans i els peixos no s’acabaria mai.
Ara és el moment dels fonaments i les idees. La insuficiència de recursos es combat amb fonaments i idees. Davant la cultura de la desmobilització, contra la cultura del no, els responsables públics hi han de posar valors i principis: el valor de l’esforç, de la veritat, del respecte, de l’excel·lència, de la qualitat, de la creativitat, de la innovació, del compromís, l’esperit de servei, el lideratge, el diàleg, la valentia, la coherència i el rigor.
Els Jocs Olímpics a Barcelona no van ser importants per les tones de ciment que es van fer servir ni pels milers de tones de sorra que es van arribar a moure, ni per la milionària inversió en infraestructures. Van ser importants perquè van moure l’ànima d’una ciutat i d’un país, perquè els barcelonins i els catalans vivíem abocats a aquella idea.
Ara que es parla tant de la nova política, personalment l’entenc més com un canvi en la manera de fer que no pas com un canvi simplement de persones. Per mi, la nova política ha de passar per saber gestionar amb el cap de vidre (transparent i translúcid), amb el cos de goma (adaptable i elàstic) i, això sí, sempre amb peus de plom.
Si ens en sortim, si afrontem les dificultats del moment i les superem –cosa que personalment no dubto–, haurem après, haurem crescut, haurem millorat i haurem contribuït a prestigiar les institucions públiques. En definitiva, haurem fet un gran servei a la col·lectivitat a la qual servim.
