Acaba el curs acadèmic i tot conflueix en un reguitzell d’activitats més o menys urgents. Aquestes setmanes intenses suposen pels professors d’universitat (i d’escola i d’institut) molta feina d’atenció als estudiants. Els joves avui demanen més que fa uns anys, o això ens fa l’efecte als qui ja som una mica grans i tenim la perspectiva de més d’una dècada a l’ensenyament. Volen tutories, que els expliquem com serà l’examen, que puguem quedar un dia per parlar de la matèria. El correu electrònic (oracle estroncat del nostre present!) facilita la comunicació i al mateix temps la fa més opaca i superficial. Els estudiants s’adrecen als professors de manera col·loquial i directa: “Hola, sóc la Mariona, em podries explicar què és la biopolítica segons Foucault?”. “Bon dia, sóc en Guillem, no he entès què diu Freire sobre la paraula generadora, m’ho pots explicar?”. I embolica la troca.
Hi ha coses que no es poden dir per mail. O sí? Gairebé que dubtem cada dia. Sovint tenim la impressió que, per ells, tot és possible a l’email. Les jornades són d’allò més interessants, i ens fan adonar que alguna cosa més fa fressa. Hi ha com un rerefons que hauríem d’albirar sota el pretext de la minsa i rutinària quotidianitat. El fenomen dels joves que sol·liciten tant la nostra atenció avui, que sovint ens aclaparen, al mateix temps ens convoca a reflexionar si volem seguir fent la nostra feina amb la responsabilitat i el compromís humà que implica. Per què tanta demanda d’atenció? Quines garanties necessiten tenir? La prova de foc, els exàmens, condiciona en part aquesta angoixa de fi de curs, però no del tot, ni ho és tot.
Hi ha una variable que no hem de perdre de vista. La Universitat –i en general, m’atreviria a dir els centres educatius o de formació– s’ha convertit en un lloc d’acollida. Lluís Duch en diria un ambient de control de la contingència, on la crisi que resulta de veure’s confrontat al risc d’un món inestable i poc hospitalari, pot ser processada. Els joves cada vegada perllonguen més el temps d’anar a classe, ja sigui pel grau com pel doble o triple grau, com pel màster i doctorat. Se’ls ha ensenyat que han d’estar molt ben formats perquè el seu currículum discrimini en el mercat de competència amb els altres. Tanmateix, aquesta condició contemporània no fa cap patxoca, més aviat fa tremolar. El futur queda molt lluny i és del tot incert. Per nosaltres també ho era, tot i que, si parlem per exemple dels anys vuitanta, la idea d’un horitzó de vida, encara que no immediata, funcionava com una possibilitat que ara no hi és de la mateixa manera.
Acompanyar els estudiants significa fer-los presents en la seva original, única i singular subjectivitat i escoltar-los com a persones que són
Què podem fer-hi els professors, que no sigui mantenir una insatisfacció absurda sobre els temps passats, quan es donava la bibliografia, sense powerpoints ni imatges projectades, i la gent s’espavilava? Els professors podem fer-hi molt sense queixar-nos gens, al contrari, posant la nostra capacitat de transformar el món en pràctica, aprofitant els moments clau com ara el final de curs. Podem reinventar aquest lloc simbòlic d’acollida en què s’ha convertit la universitat i habitar-lo d’una manera diferent, que faci que l’acompanyament, la dimensió d’Alteritat, com deia Lévinas, la presència de l’altre, sigui un fet i no pas una idea de poca volada.
Acompanyar els estudiants significa fer-los presents en la seva original, única i singular subjectivitat, escoltar-los com a persones que són, més enllà de les dificultats i limitacions. Donar-los una veu per parlar, considerar la seva condició existencial i fer-se’n càrrec. Lluny de la sobreprotecció, ens cal acollir la contingència d’un present estrany i inhòspit, ple de whatsapps i facebooks, per convertir-la en una autèntica relació humana, on es pugui parlar i sobretot interrogar on som i què hi fem aquí, plegats.
