El pare d’Ailan Kurdi, el nen de tres anys fotografiat en una platja turca víctima d’un naufragi, ha tornat al Kurdistan i ha rebutjat l’oferiment d’asil del Canadà
Des del 2 de setembre, Abdul·lah Kurdi ja no és ell. Ara és “el pare de”. Aquell dia al matí, la fotoperiodista turca Nihufer Demir va enviar a l’agència Reuters la imatge del cadàver d’un nen a la platja d’Ali Hoca Burnu. Estès a terra, amb les onades intentant-lo bressolar, hi ha immòbil el cos de la criatura, vestida amb una samarreta vermella i uns pantalons curts blaus, amb un policia turc observant-lo.
El nen de la samarreta vermella és Ailan Kurdi, de tres anys. La foto va córrer de seguida i va sacsejar les consciències del primer món, la Ítaca que perseguia la família Kurdi. Ailan no és el primer nen que mor a la recerca d’un món millor, però topar de nassos amb la realitat a la pantalla del mòbil té un poder simbòlic superior a la fredor d’una estadística. La mort d’Ailan és la culminació tràgica del drama dels refugiats dels últims mesos.
N’hi ha que perden sempre. Surten del foc per caure a les brases i, a continuació, tornar altre cop al foc. I així una vegada i una altra. Per als Kurdi, el naufragi al nostre “mare mortum” va ser l’últim capítol d’una llarga col·lecció de desgràcies. Van demanar un visat al Canadà, on viu la germana d’Abdul·lah, però els el van denegar. Van fugir de la seva ciutat, Kobane, assetjada durant mesos per Estat Islàmic. Van va pagar dues vegades a màfies que trafiquen amb persones per anar fins a Grècia, però el viatge –cap dels dos- mai es va arribar a fer.
Finalment, amb altres immigrants van pujar a una embarcació per intentar arribar a Europa. En el curt trajecte –uns sis quilòmetres- que hi ha entre la turística ciutat turca de Bodrum fins a l’illa de Kos, la barca es va omplir d’aigua i la reacció de pànic dels ocupants va fer que bolqués.
La foto d’Ailan és esgarrifosa. Però el que queda fora de l’enquadrament és igual o pitjor: el germà d’Ailan, Galip, de cinc anys; la seva mare, Rehan; i una desena de persones més també van morir en el naufragi. El pare, Abdul·lah, de 40 anys, va ser dels pocs supervivents. L’home ha tornat al Kurdistan i ha rebutjat l’oferiment d’asil que –aquest cop, sí- li ha fet el Canadà.
Dies després, amb el món encara commogut per la història, alguns dels altres supervivents del naufragi han acusat el pare d’Ailan de ser qui conduïa l’embarcació i de traficar amb persones. Ell ho ha negat. Botxí (presumpte) i víctima (contrastada) al mateix temps. L’home que ha perdut tota la seva família podria ser també el culpable involuntari d’haver-los perdut?
L’única absoluta certesa és que Ailan és mort, la seva mare i el seu germà també i Abdul·lah Kurdi ha tornat a Kobane.
