Els mitjans han anunciat que veïns de blocs d’habitatge protegit de Salou i Sentmenat gestionats per InmoCaixa deixaran de pagar les mensualitats de lloguer com a forma de denúncia dels abusos dels propietaris. És una de les primeres mesures organitzades que es prenen després de la gran manifestació del passat 23 de novembre convocada pel Sindicat de Llogateres que portava per lema “S’ha acabat: abaixem els lloguers!”. Amb aquesta acció, la vaga de lloguers es comença a materialitzar. La pregunta ara és si agafarà embranzida i s’estendrà com una taca d’oli arreu del territori de l’Estat espanyol.
A Catalunya, l’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació social segons el Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). D’altra banda, segons dades de l’Informe sobre el mercat de l’habitatge del Banc d’Espanya, a tot l’Estat, els lloguers han augmentat un 58 per cent entre 2015 i 2023, mentre que els salaris només s’han incrementat un 17 per cent. Al seu torn, aquesta inaccessibilitat està estretament relacionada amb l’augment dels desnonaments. L’Observatorio de la Vivienda Asequible de l’associació Provivenda, afirma que l’any 2023 es van efectuar prop de 41.000 desnonaments a Espanya, la major part dels quals van ser derivats de l’impagament de lloguers. Alhora, més del 65 per cent de les llars destinen un quart dels seus ingressos al lloguer, i un 31 per cent superen el 40 per cent.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i el Sindicat de Llogateres han estat al capdavant de la lluita pel dret a l’habitatge des de fa anys. Han liderat iniciatives com la manifestació del novembre passat, sota el lema “S’ha acabat”, per exposar un dels malestars crònics de la nostra societat.
A més a més, aquestes organitzacions han posat de manifest la insuficiència i incapacitat de les polítiques públiques per contenir l’escalada de preus i garantir un parc d’habitatge social adequat i han denunciat que tan sols el 2,5 per cent del parc d’habitatge a Espanya està destinat a lloguer social, una xifra molt per sota de la mitjana de la Unió Europea, que se situa al voltant del 9 per cent (als Països Baixos, Àustria i Dinamarca és del 20 per cent). La manca d’inversió en aquest àmbit representa un dels obstacles més grans per abordar la crisi de l’habitatge de manera estructural.
Davant d’aquest marc, resulta essencial articular una acció directa, col·lectiva, cohesionada, de gran abast i intergeneracional, ja que la crisi de l’habitatge és un reflex de les dinàmiques especulatives i rapinyaires del capitalisme contemporani, on el dret a un habitatge digne queda supeditat als interessos del mercat. És per això que només amb una mobilització sostinguda i transversal es podran visibilitzar les desigualtats i pressionar les administracions per implementar mesures estructurals i eficaces que limitin els abusos i promoguin un parc d’habitatge social suficient, que garanteixi no només l’article 47 de la Constitució, sinó el que és un dret fonamental recollit en la Declaració Universal de Drets Humans.
Aquesta acció ha de tenir en compte la diversitat de col·lectius afectats que es veuen abocats a l’exclusió residencial: joves que no es poden emancipar; persones migrades i/o en situació administrativa irregular; persones en situació d’atur; famílies monoparentals; etc. També és imprescindible garantir la implicació de la ciutadania en espais de decisió política fomentant aliances entre associacions veïnals, sindicats i altres moviments socials, ja que, per garantir un futur on l’habitatge sigui veritablement un dret i no un privilegi, calen respostes integrals que transitin des de la lluita institucional fins a l’acció directa als carrers. Només així, podrem albirar un “S’ha acabat” que sigui un fet i no un desig.
Abaixem els lloguers! S’ha acabat?
