Hi ha un moment crucial cada setembre per moltes famílies. Un moment de separació que pot ser més o menys difícil: quan deixem als fills a l’escola, quan l’escola rep els nostres fills. Els més petits ploren perquè han passat del recolliment a l’obertura i això els espanta. També és veritat que aquesta obertura sol estar molt ben cuidada pels professionals a les escoles bressols i potser cada cop es té més cura que no sigui molt brusc el canvi. Però de qualsevol de les maneres el canvi és necessari, la pèrdua és necessària i el plor d’allò més normal. Cada família, cada història familiar tindrà les seves maneres de fer aquesta separació i cadascú experimentarà un sentiments que són molt propis i també molt universals.
Avui seria una aberració provar de fer una proposta per aquest moment. Se m’imposa la paraula respecte. És un moment tant propi que les generalitzacions que podria aportar no serien res més que faltar el respecte a cadascuna de les famílies. Si que és pot parlar d’un saber psicològic, un saber professional, però en realitat el que compte és la vivència subjectiva del moment i clar la intervenció si es demana.
Llavors creixen i el que només era un plor ara s’expressa amb paraules. La queixa a vegades és insistent fent difícil deixar-los. Per això és tant important tenir una bona relació amb el tutor/a. Hem de sentir que deixem als nostres fills petits en bones mans, en unes mans amoroses. Els petits també han de sentir com confiem en aquella persona que se’ns mostra responsable.
A final de preescolar i a primària la cosa va canviant. “Ja no ploren! Anem bé i nosaltres tampoc!”. Llavors és l’alegria de la separació! Que bé que va anar l’escola a retrobar els companys i amics, a comprovar com han crescut els altres, a sentir-se una mica més gran tot mirant els del curs anterior on l’any passat hi eren ells.
També a poc a poc comencen les dificultats. L’escola és un lloc d’obertura i per tant d’esforç i paciència. Silenci quan toca, fila quan toca, deures quan n’hi ha, llegir en veu alta, “aquella suma difícil que m’ha fet equivocar”, “què eren les cordes vocals?”, “ui que arribo tard!”, “Som-hi!”. Tot això és créixer i cadascú ho fa a la seva manera i cada família ho fa amb un estil propi.
Però a vegades sembla massa difícil tot plegat, massa dolorós i innecessari. És en aquest lloc on té molt de sentit la tasca que fan els psicoterapeutes infantils. Què hi ha en aquest lloc entre la família i l’escola que no acaba de rutllar? Què passa amb aquesta adaptació que sembla tan difícil? Quan una cosa es diu, els nusos es relaxen.
A la porta de l’escola
