El tema de les relacions comunitàries constitueix un argument clàssic de la sociologia. Ja des dels inicis d’aquesta disciplina la reflexió sociològica centrà la seva atenció sobre la comunitat com a un dels àmbits bàsics de la vida social. Fou el 1887 quan Ferdinand Tönnies, un dels membres de la generació fundacional de la sociologia, publicà Comunitat i associació1, un llibre que encara avui constitueix una referència inexcusable en el tractament de la qüestió. Per bé que al llarg del procés d’evolució social hagin perdut importància estratègica en el disseny de l’organització de les societats, Tönnies considera les comunitats com a un mode essencial d’estructuració social.
Els vincles comunitaris tenen un caràcter emocional i ex-pressiu, estan fets de lligams personals, afectius, familiars, grupals o identitaris i la seva naturalesa contrasta amb la racionalitat i la instrumentalitat interessada propis de les asso-ciacions. Una societat sense comunitats seria una col·lectivitat de neuròtics.
Des d’un punt de vista evolutiu l’erosió de les comunitats corre paral·lela a l’avenç de dos importants processos socials generats per l’adveniment de la modernitat. La primera és la privatització d’una part important de les relacions comunitàries al compàs de la seva diversificació: les relacions primordials en el si de la família extensa, del llinatge, del clan i de la comunitat local donen pas a les llars de les societats postindustrials, sovint centrades en la intimitat i en la infància i amb membres força individualitzats lligats sobretot entre ells per relacions de caire emocional.
Una segona línia d’evolució de les comunitats primordials ha estat la creixent adhesió a identitats referides a agregats humans definits per àmbits territorials cada vegada més grans, amb una base ètnica sovint diluïda, units per una ideologia nacional o, si més no, per un compromís cívic. La difusió de l’Estat-nació com a mode de governança de referència en un món cada vegada més globalitzat no obsta perquè s’estengui paral·lelament el nacionalisme de les nacions sense Estat i s’intensifiqui la generació d’identitats relacionades amb processos de construcció d’entitats de caire supranacional com ara la Unió Europea. Aquest doble procés de reestructuració deixa el sector comu-nitari de la societat civil força precari i afeblit.
A Bowling Alone2, un llibre de molt èxit als Estats Units, Robert D. Putnam ha tractat de documentar recentment el procés de davallada i ressorgiment de les comunitats americanes. Segons Putnam, el creixement de la mobilitat sobre el territori, la individualització de les relacions socials i l’aïllament de les llars arran de l’omnipresència dels mitjans de comunicacó audioviduals han determinat el debilitament del teixit comunitari. El compromís cívic, la participació política i religiosa, les activitats d’ajuda mútua i de voluntariat i, en general, el que ell anomena el capital social han perdut en els darrers decennis molt de pes pes en la societat americana.
Amitai Etzioni, un sociòleg israelià d’origen alemany resident a Estats Units, impulsor del moviment comunitarista a principis dels anys noranta del segle passat, ha propugnat el reviscolament de les comunitats a base de revivificar la moralitat que les sosté i de restablir-hi l’equilibri entre drets i responsabilitats que les hauria d’informar3. El repte consisteix a ser capaços de revitalitzar les comunitats locals tradicionals sense reforçar al mateix temps els papers adscriptius de gènere ni posar en entredit els progressos de l’emancipació femenina. Les xarxes de solidaritat del futur seran sens dubte molt més diversificades que les actuals, de caràcter fràgil i proteïforme i basades en afinitats electives i conviccions ètiques més que no pas en obligacions morals imposades per la tradició. No oblidem que les noves tecnologies de la informació i de la comunicació permeten la creació de comunitats virtuals que podrien suposar la regenerarció del teixit comunitari a mig i llarg termini.
