En el darrer debat del «Estado de la nación» es va posar de manifest la necessitat de fer un canvi de model productiu. Quins valors necessitem per arribar a aquest canvi de model?
Hem de començar distingint entre els valors, que per a mi tenen un sentit molt profund, i el que en diem regles de convivència o hàbits socials, o normes de conducta, que encara que estan molt relacionats amb els valors no són el mateix. Són dues cares d’una mateixa moneda. Quan parlem de política ens equivoquem i ens n’anem massa fàcilment a l’ètica, havent-hi un entremig que és el marc normatiu on ha de tenir lloc l’activitat econòmica i l’activitat política. A mi m’agradaria parlar de valors, però aquests valors tenen un caire molt personal i perquè tinguin un caire social han de passar una etapa del que en podríem dir expressió social, a través de normes, lleis, regulacions, hàbits de conducta, costums… que ja no són els valors en sí sinó l’expressió de la convivència en aquests valors. Per tant agafo la pregunta però… per on comencem? Per dalt, per la política, o per baix, els valors?
Jo entenc “valors” com una mena de base, de punts de referència, d’idees-força, a partir les quals construir el món, unes guies ètiques…
Et poso un exemple. De tota aquesta crisi espero que en sortirà una normativa que obligui a augmentar la transparència de les transaccions financeres: no hi pot haver activitat econòmica oculta. Des dels contractes camuflats fins a l’evasió d’impostos. Això són normes polítiques, però no totes estan basades en el mateix valor. Per mi la persecució de l’evasió d’impostos està basada en un valor que és la solidaritat: la gent que té ingressos, que té recursos, té l’obligació de contribuir de manera especial al finançament de serveis que ajuden tota la societat. I per tant la transgressió d’aquest valor de la ocultació per si mateix no és una transgressió; ho és perquè afecta un altre valor que és la solidaritat. Per què dic això? Perquè hi haurà gent que dirà: “Oh, és que la transparència no és un valor, és molt més valor la intimitat”. El respecte a la intimitat dels altres jo l’accepto si aquest respecte a la intimitat no es fa servir per fer mal als altres. És com si diguessis: no ens podem posar a la intimitat del proxeneta. Home!
Què vull dir amb tot això? Doncs que a vegades les expressions polítiques, socials, de segons quins valors no van directament correlacionats… s’ha de buscar el fons de cada cosa. Per exemple: una de les coses més importants que ha passat en aquest període és que un conjunt d’institucions financeres han amagat la realitat dels productes financers que posaven en el mercat. I ho han amagat amb unes aparences de rendibilitat i solvència. Això no pot ser. Vol dir que tothom ha d’anar amb els llibres oberts i si tens una idea explicar-la? No, però en el moment en què la ocultació ha portat a l’estafa de tanta gent… ha de desaparèixer. Cal suprimir el secret bancari, els paradisos fiscals, les dificultats a la inspecció per part dels organismes reguladors competents… tot el que a nivell polític ha estat la reclamació de la llibertat absoluta del mercat, «que el govern no s’hi posi i les institucions reguladores tampoc»… perquè la llibertat i l’ocultació han acabat en estafa: els excessos en l’ocultació de les organitzacions és una de les coses a recuperar. Una societat més transparent seria molt menys perillosa en relació al que hem viscut aquests darrers anys. Hem de fer marxa enrere en el procés de desregulació; el mercat no genera una marc que eviti els abusos.
Més transparència, més normes reguladores… quins altres valors haurien de ser la base d’aquest nou nou model productiu? Serà una societat més humana, més basada en les autèntiques necessitats dels individus?
La vida social s’ha de basar amb uns principis que s’han anunciat dues vegades, aparentment amb una certa contradicció: a l’Evangeli i a la Revolució Francesa. Els principis sobre els que està basada la convivència humana es van formular per primera vegada a l’Evangeli -dignitat de la persona, igualtat entre les persones, estimació entre les persones- i es van cristal·litzar des d’un punt de vista polític -abans no- amb la Revolució francesa: igualtat, llibertat i fraternitat. Som una civilització cristiana, hi hagi pràctica religiosa o no, basada en el missatge de Jesucrist tot i que a la Modernitat, la Revolució Francesa va anar a robar totes aquestes idees a l’Església, que les havia anat desfigurant. Per mi ara, quines haurien de seguir sent les bases de la convivència? Una adaptació de l’Evangeli però sobretot dels principis de la Revolució Francesa.
Una idea motriu realment suggerent. Com es podrien desenvolupar aquests tres grans valors?
La llibertat: tota persona és objecte de drets, té una dignitat, i per tant té dret a desenvolupar-se, a pensar… El que en diem Declaració dels Drets Humans no és res més que l’expressió de la llibertat, cosa que no passava abans de la Revolució Francesa ni abans de Jesucrist -ell ho va predicar però ningú ho va fer-. La llibertat avui en dia són drets.
El segon: la igualtat.
Jesucrist va dir que tots els homes són iguals perquè tots són fills de Déu i els revolucionaris francesos van dir que tots els homes són iguals en drets. Aquest segon principi s’ha de reinterpretar perquè la gent confon la igualtat amb què tots hem de ser iguals; cal substituir «igualtat» per «equitat», que no vol dir tots iguals sinó tots amb les mateixes oportunitats i tots amb el dret o la possibilitat de tenir i treure fruit de l’esforç per cobrir les seves necessitats. L’equitat per mi és la barreja de l’oportunitat, l’esforç i les necessitats. Jo crec que estan desequilibrades aquelles ideologies que diuen: «tots igual, tothom ha de cobrar el mateix». No, perquè no som iguals. La igualtat en un sentit estricte per a mi no val.
Tercer: la fraternitat.
Llibertat són els drets, igualtat és l’equitat i la fraternitat és la solidaritat. Les tres paraules de la Revolució Francesa haurien de ser recuperades. No n’hem marxat mai, de fet, però tampoc les hem acabat de posar en marxa. Tot el que es pugui parlar sobre la crisi acaba venint d’aquí, d’un fonament parcialment religiós i parcialment polític. Per exemple: en relació a la idea que «els drets d’uns estan lligats a uns altres i a la no inculcació dels drets dels altres». Aquesta llibertat econòmica que permet enriquir-se sense límits per mi no és un dret; no hi ha dret a enriquir-se sense límits. Hi ha dret a enriquir-se, a guanyar-se la vida, a acumular un capital… però no a fer-ho sense cap consideració.Vaig més lluny: no tot allò que no està prohibit es pot fer. I aquest és un principi que no s’ha aplicat. Els presidents d’alguns d’aquests bancs americans, malgrat el que han fet… no se’ls pots posar a la presó perquè no van fer res il·legal, tot i que fos una estafa com una casa! En estar desregulat el mercat… era perfectament lícit. Saber posar límits a l’ambició i saber que a més del que és il·legal hi ha coses que sense ser-ho no es poden fer… són valors que hem de recuperar en aquesta nova etapa.
La crisi tindrà efectes positius perquè la gent s’adonarà que cal consumir de forma responsable? Entrem en una dinàmica positiva des del punt de vista dels valors?
Hi ha dos elements fonamentals. El primer és respecte el model econòmic: durant un segle hi ha hagut una lluita molt forta entre dos models, exagerats tots dos, el liberal i el comunista. La lluita va acabar amb la destrucció del comunisme no perquè els seus principis no fossin vàlids sinó perquè s’han demostrat viables només en una dictadura. Però l’enfonsament del comunisme va tenir una extraordinària mala sort. Dins el règim capitalista hi havia dos models, l’anglosa xó i l’europeu, de un mercat lliure però regulat, i com que en el moment en què s’enfonsa el comunisme Europa encara és una entitat fragmentada -com ara- qui enfonsa de veritat el comunisme són els americans. L’ensulsiada del comunisme suposa una regressió important del model europeu i una preponderància del nordamericà, convençut que ha guanyat la guerra i s’imposa arreu, incloent-hi els països comunistes -no hi ha economia més salvatge que la russa-.
Vol dir que no és fins aquesta crisi que es veu la bondat del model social europeu, més moderat, més humà.
Exacte. Europa ha anat seguint el model americà, aquests darrers anys, i els progressos socials, l’Estat del Benestar, la regulació del mercat… han quedat en entredit. Molta gent estava convençuda que això havia de ser així. La bufetada de la crisi, ara, fa veure que no. Per tant amb una gran patacada i molt de dolor tornarem a entendre que hi pot haver un model lliure però amb una dimensió social molt superior a l’actual. Els propis americans que han patit tot això hauran vist que no han tingut els problemes del comunisme però que se’ls ha portat a una situació pitjor, en molts aspectes: se’ls ha arruïnat, estafat… perquè en el sistema americà hi ha una preponderància de l’economia financera sobre l’economia real. Ara els qui manen als Estats Units són els poders financers, no els poders industrials com la General Motors. Això ha creat una economia desorbitadaque l’únic que busca és el benefici financer. Tornarem un model de desenvolupament molt més basat en l’economia real en què el sistema financer faci un paper de servidor a l’economia productiva, no que jugui bàsicament a especular.
Quin seria el segon element positiu de la crisi?
Una progressiva consciència que no es pot estirar més el braç que la màniga, que s’ha de viure amb realisme; això ajudarà molt a fer conscient de la limitacions planetàries. La crisi serà un element beneficiós perquè obligarà a repensar molts dels hàbits socials relacionats amb les possibilitats reals de recursos. Allò de què tot és possible… no. Això acaba amb una patacada de nassos. I tot plegat es traslladarà a l’aspecte no ja només econòmic sinó de recursos i de sistema de vida.
Per tant madurarem.
Com maduren a bufetades els que es deixen enganyar. Aquesta crisi ha estat una enganyada col·lectiva impressionant.
És capaç de predir quines bases tindrà aquest nou model productiu?
No, però es pot intuir. Les economies creixen i l’activitat creix quan hi ha més oferta. Però només hi pot haver més oferta si es veu quina serà la demanda. I per on sortirà, ara, la demanda? Doncs aquí hi ha la gran diferència: les demandes no les generarem només les persones. M’explico: jo cada mes pago 45 euros d’electricitat i puc seguir fent-ho, però col·lectivament es fa cada cop més avinent la necessitat d’estalviar energia. I hi haurà una quantitat enorme de feina per aconseguir aquest estalvi, tot i no ser conseqüència de la suma de les necessitats individuals. Serà una necessitat global: en deu o quinze anys hem de viure igual de bé però amb la meitat de consum. Hem de refer les nostres cases, canviar els nostres cotxes, fer que el sostre del vehicle sigui una gran placa fotovoltaica, que el motor sigui d’hidrogen o elèctric…
Aquí hi ha una gran activitat econòmica.
Sense cap dubte, com ho va ser l’arribada del tren al segle XVIII, que la gent tampoc reclamava. Hi ha d’haver líders que detectin aquestes necessitats, que no surten directament de la suma de les necessitats personals. En aquest sentit això només es donaria en aquest camp si pugéssim deu vegades el preu de l’electricitat. Jo fa anys que dic que la gasolina hauria de valer tres o quatre vegades més, perquè sinó no n’estalviem: si no pots fer una cosa basada en la conscienciació has d’usar el mecanisme dels preus, que és el sistema de mercat.
Baixem una mica a casa nostra. De fet Catalunya i Espanya no han arribat a desenvolupar un model social tan avançat com al nord d’Europa…
No tenim els nivells alemanys o suecs, però Déu n’hi do. Els últims trenta anys hem fet un gran avanç, en educació, sanitat, atur… Als anys vuitanta, quan jo vaig ser ministre d’Indústria… no hi havia assegurança d’atur! I teníem un 24 per cent d’atur, i un 15 per cent d’inflació! És incomparable. Estem en un nivell de desenvolupament de la dimensió social de l’economia… acceptable. Hem d’evitar anar enrere. Altres països sí que hi aniran, també perquè s’havien passat….
A diferència de Catalunya i Espanya, aquests països socialment avançats han anat fent un canvi de model productiu posant l’èmfasi en la necessitat d’innovar, d’aprendre a aprendre, de fer entendre a la gent que cal crear productes de més valor afegit…
En això estem enrere, per culpa del sistema educatiu, que no té la qualitat que necessitaríem pels reptes de futur. Tenim un problema molt important amb les bases de la competitivitat: durant molt temps ha estat basada en els baixos costos de producció, ara s’ha de basar en la qualitat i en la innovació i això demana un nivell més alt de capital humà. I un canvi enla consciència de la gent. Per mi el sistema educatiu no són només coneixements; cada vegada menys. Al contrari, cada cop seran més consciències.
Més actituds, com la de la necessitat d’estar constantment preparats per innovar, per aprendre.
Quan jo era a Brusel·les vam posar en marxa un índex a partir del qual es veu que una part del retard català i espanyol està en el sistema educatiu: nombre de persones que cada any es titulen a les universitats en disciplines científiques o tècniques (aquí encara som “de lletres”), nombre de persones majors de quaranta anys que estan seguint un programa reglat en una universitat de reciclatge (aquí no hi va ningú), nombre de persones que sense titulació universitària estan fent un programa de capacitació professional… Això és el que marca un sistema productiu, els coneixements i les actituds.
Però és assumible, aquest nou paradigma d’estar à la page constantment? Aprenent a aprendre?
S’haurà d’assumir per nassos. A la gent del futur no se li ha d’ensenyar ni matemàtiques ni llengua, sinó aprendre a aprendre, a autoregular-se molt més, a tenir molta més responsabilitat sobre el futur d’un mateix.
Les generacions que pugem tenim el cap moblat d’una altra manera? Hem fet el canvi? Jo diria que no massa…
És una generació que haurà de despertar de la bombolla de la facilitat. És una generació que no coneix situacions d’esforç, que necessita entendre que les coses no et venen donades. Aquesta generació pensa que els vint anys de bonança econòmica que hi ha hagut a Espanya són la norma… i no! Això va costar molt tenir-ho i ara costarà. En molts sectors de la joventut es pensa molt en els drets i poc en els deures, en la responsabilitat. Quan ara es pregunta: «Quan s’acabarà la crisi?». Doncs no te’n traurà ningú, de la crisi, eh? No fotem! No és el govern qui ens traurà de la crisi!
Si, es viu amb fatalisme, «marxarà tal com va arribar».
La crisi la vencerem si ens hi posem. La responsabilitat és un dels valors més importants: saber en aquestes circumstàncies què fer cadascú. Aquí si que poden fallar els governs si no són capaços de donar explicacions i orientacions clares. Si ho fan bé, el que cal és que la gent s’hi posi.
Creu que el govern espanyol sap on va?
De moment està actuant a curt termini, que és necessari perquè quan et ve a sobre una cosa així has d’actuar immediatament. Però no ha tingut encara el coneixement o el temps de planejar el futur. Està tapant els forats. I s’ha de planejar el futur. A més, a vegades en tapar els forats ja marques el futur: no és una bona política tornar a fer posar totxos als que treballaven a la construcció. A aquesta gent li hem d’assegurar que segueixi tenint uns ingressos però no hem de crear feines fictícies, que ens deixin igual. Zapatero ha fet de dir que cal canviar el model productiu. Ara falta saber cap a on.tecnologia que si se saben aprofitar i conduir poden portar a un cert reconeixement.
I a Catalunya ho tenim millor que a la resta d’Espanya?
No, ja no és cert que estiguem millor que Espanya. Però pot ser que l’avantatge sigui que quan ens punxen reaccionem, i per tant potser la reacció de la crisi pot desenvolupar un esperit més proactiu. Arreu de Catalunya estan sorgint una quantitat molt gran de petites iniciatives en el món de la
Una última qüestió. Com treballarem en el futur? Anirem més a la idea d’agrupar xarxes puntuals de gent per projectes concrets, el treball en xarxa?
Si, però no tothom. Jo estic convençut que hi haurà molta menys gent assalariada, però seguirà havent-n’hi molta. Els que no ho siguin seran gent que afegirà molt valor afegit, guanyarà segurament més diners i assumirà molt més risc.
