“La rutina ens fa perdre de vista les petites coses que donen el veritable sentit a la vida”
Per a cada persona les pèrdues tenen nom, significat i intensitat diversa i poden incloure un mosaic d’experiències diferents.
Normalment una pèrdua, especialment si es greu, produeix altres pèrdues. És com tirar una pedra en un llac; es produeix una ona expansiva… per exemple en la mort imprevista d’un pare de família, que és causa de pèrdua afectiva i sexual per la seva esposa, pèrdua econòmica per a la família, pèrdua de seguretat i relacional per als fills, pèrdua estructural en l’interior del teixit familiar…
La pèrdua d’un ésser estimat suposa la pèrdua d’una part de nosaltres mateixos. Allò que ens descobria la seva relació, els sentiments i les sensacions que ens despertava la seva presència, conformaven aquesta part de la nostra imatge que l’altre ens retornava i que desapareix amb la seva mort (Grimberg, 1971). El què significava la persona per a mi -la relació, la intensitat, rols que desenvolupàvem…- ens dóna una idea de l’amplitud de la pèrdua.
Dos característiques diferencien el dol per la mort del dol per altres pèrdues. En primer lloc la intensitat dels sentiments: la mort d’una persona estimada pel general causa una reacció més profunda i perllongada en el temps. Per altra part, definitiu de la pèrdua: la mort, tanca l’experiència de contacte directe, per a altres pèrdues queda sempre la possibilitat de recuperar el que s’ha perdut.
Algunes característiques del dol.
1. És inevitable: és sa, és un procés psicològic complex de desfer els llaços establerts i enfrontar-se al dolor de la pèrdua.
2. Comporta patiment: hi ha autors que expressen el procés de dol com el passatge d’un túnel; l’única manera de sortirne és travessar-lo. Qui vol evitar entrar en el túnel, eludeix l’itinerari necessari per a tornar a entrar a la vida, allarga i prolonga el dolor. La paraula clar és procés, no progrés o millora.
3. És portador de creixement: no podem créixer sense sofriment. La vida és una successió d’adéus… De separacions.
Transformació saludable del dol.
Implica acomiadar-se, desaferrar-se, re-situar interiorment el que ens provoca la pèrdua, renovar el significat i refer la pròpia vida sense que la ferida quedi tancada en falç, supuri constantment i fins i tot pugui infectar altres àrees de la persona i del seu entorn.
La rutina ajuda a curar el dolor?
La mort d’un éser estimat produeix en certes personalitats vulnerables una fragmentació interior, que posa en crisi el conjunt de valors, pressuposicions sobre la vida, creences afectives, socials. Janoff-Bulman explica com un enfrontament adaptatiu és aquell que contribueix a integrar aquestes experiències traumàtiques en la visió personal del món i li donen sentit, assimilant l’esdeveniment traumàtic i atorgantli un significat.
De quina manera cada persona intenta “sortir de nou a la vida” dependrà de molts factors: causes i circumstàncies de la mort, la identitat de la persona que ha mort i la relació que manteníem amb aquesta, personalitat i antecedents de la persona que esta vivint el dol, el suport socio-familiar que tenim en aquests moments…
El temps en sí no cura res, el que ajuda és tot allò que jo faig amb el temps. Tornar a la rutina de cada dia, és un intent de recuperar “la vida que teníem” volem que tot segueixi igual com avanç; i això ja mai més serà possible. Una part de nosaltres mort amb l’esser estimat.
Què ens ajuda a fer un procés de dol saludable?
-Relacions intrapersonals sanes: ser conscient de les pròpies contradiccions internes i tractar d’afrontar-les i solventar-les a mesura del possible.
-Relacions interpersonals sanes: els conflictes o el benestar amb un mateix repercutiran saludable o de manera intoxicada en les nostres relacions amb d’altres persones i el nostre entorn.
Canalització emocional saludable.
Aprendre a escoltar. Incrementar el nostre autoconeixement, per a conèixer, reconèixer, afrontar i gestionar positivament el que sentim, pensem, evitem o fem. Aprendre tècniques de relaxació, meditació… Utilitza l’humor amb tanta habilitat i delicadesa com és sigui capaç… Parlar, caminar, plorar, cuinar, resar, meditar, practicar algun deport, passejar, estar en silenci, pensar…
L’expressió de les emocions i com aquestes les exterioritzem té a veure amb un factor social. La mort en el passat es vivia amb més naturalitat, era una experiència viscuda a casa, amb el suport de la família, el veïnatge i la comunitat religiosa… La mort en el present es produeix en hospitals o residències per a gent gran, lluny de la llar familiar. Ha passat de ser un tema familiar i quotidià a ser un fenomen no ignorat, però si oblidat i apartat de les nostres ments. El que preval en la nostra societat actual és viure amb el màxim plaer i el mínim dolor i morir amb el mínim patiment possible amb un resultat: no tenim vivències de la mort, ni ens atrevim a tenir-les. Això és el que ensenyem als nostres fills amb aquest bagatge sobre un dels moments fonamentals s’enfronten a la vida.
“La mort es negra i es viu de portes en dintre”
Encara que hagi mort o hagis perdut: qui et donava suport… qui t’ajudava davant els conflictes i problemes… qui et donava alegries, et distreia, acompanyava, compartia el fred i el calor… no has de demostrar-ho molt perquè aleshores, no és que estiguis trist… estàs deprimit. No exterioritzar el patiment… S’empitjora la vida en conjunt i les nostres capacitats més humanes, estats que s’estan cronificant en suposats trastorns psicopatològics, estats que s’estan cronificant amb l’ús de psicofàrmacs… Tot això per què no se’ns deixa la oportunitat d’estar tristos, de sofrir la turbulència afectiva de tot dol important i de recrear i “recrear-se” ,” revitalitzar-se” a partir de nosaltres mateixos.
“No és que estiguem tristos, sinó que estem deprimits”.
Acabem vivint de manera dissociada les emocions i els processos de dol davant les pèrdues perquè la frustració és inevitable quan no podem expressar davant de: la pena i la tristesa que tard o d’hora ens afecta… Suportar i sentir les pèrdues, ha arribat a ser quelcom cada cop més ocasional, amagat,”intimitzat”, marginat, estigmatitzat…
Acabem fent la vida rutinària en un intent de tornar ràpid a la vida, com si rés hagués passat. La rutina ens fa perdre de vista les petites coses que donen el veritable sentit a la vida. Quant fa que vàrem aprendre a caminar? Vint, trenta, quaranta, cinquanta anys….! I ara ja caminem de manera rutinària sense fer-nos conscients com cadascun dels muscles del nostre cos es mouen en una sintonia i perfecció que contribueixen al conjunt. Doncs així pretenem fer-ho amb un dels moments més importants de la nostra vida: la mort. No té sentit!
