Equador va decidir el 2007 no explotar el petroli d’un Parc Nacional a canvi d’una aportació econòmica de la comunitat internacional. Un model pioner.
Yasuní és el nom d’un Parc Nacional d’Equador situat en plena selva amazònica. Segons estudis científics és una de les poques parts del territori que s’ha mantingut inalterable des del Pleistocè, el que fa que sigui un dels llocs amb més biodiversitat del planeta. En una sola hectàrea hi podem trobar més espècies de plantes que en tots els Estats Units i Canadà junts i fins a cent mil espècies diferents d’insectes. A part d’aquesta riquesa natural hi viuen diverses tribus indígenes, algunes d’elles en aïllament voluntari per a mantenir la seva manera de viure i tradicions. A més, el seu subsòl emmagatzema una altra font de riquesa: 846 milions de barrils de petroli que tenen un valor superior a 7.200 milions de dòlars (5.385 milions d’euros). L’extracció d’aquest cru suposaria una important font d’ingressos que permetria resoldre alguna de les moltes necessitats que té un país en vies de desenvolupament com és l’Equador.
Contràriament, el Govern equatorià va decidir el 2007 no explotar aquestes reserves de petroli a canvi d’una aportació econòmica de la comunitat internacional. Aquesta iniciativa es va anomenar Yasuní ITT, en referència a deixar inalterable el cru dels camps Ishpingo, Tambococha i Tiputini que es troben localitzats dins el Parc Nacional Yasuní. D’aquesta manera proposaven un nou mecanisme internacional per a contrarestar l’efecte del canvi climàtic, ja que deixant d’explotar aquests 846 milions de barrils de petroli s’evita l’emissió de 407 milions de tonelades de diòxid de carboni a l’atmosfera, que és el que emetenpaïsos com Brasil al llarg d’un any. Es tracta d’una iniciativa ambiciosa, on per primera vegada es posa en dubte que explotar un territori i perdre’n les seves característiques intrínseques sigui rendible a llarg termini.
Equador ja havia patit des dels anys cinquanta un autèntic boom petroler, que va fer que la seva economia depengués en gran part de l’extracció de cru. I molts dels beneficis econòmics van repercutir més en les companyies petroleres que no pas en la població local, que a més va haver de suportar tots els impactes ambientals i pèrdua de valors naturals derivats d’aquestes activitats extractives.
En un principi la iniciativa va ser acollida d’una manera molt satisfactòria, ja que assentava les bases per a una nova economia post-petroli i a noves relaciones Nord-Sud. Alguns països com Alemanya i Espanya es van comprometre a donar-hi suport i aportar recursos en un fons que seria gestionat a través del Programa de la Nacions Unides per al Desenvolupament. L’eufòria inicial s’ha anat diluint en una època de crisi generalitzada i és possible que no s’arribi a aconseguir la xifra mínima que Equador demana per tal de no explotar els tres camps petrolífers. Alguns detractors del projecte creuen que el govern d’Equador només pretén crear-se una bona imatge internacional, i que aquesta iniciativa xoca de manera frontal amb la creació en el port marítim més important del país d’una gran refineria que haurà de rebre barrils de petroli d’alguna banda.
A part dels interessos ocults, el caràcter pioner de la iniciativa ja ha cridat l’atenció d’altres països, que veuen en els seus recursos naturals la principal font de riquesa per a les generacions futures.
