Amb Setmana Santa, el calendari possibilita observar expressions col·lectives d’una qüestió íntima de la condició humana: la culpa. La seva existència va més enllà de latituds, creences, cultura o individus. La culpa és inherent a l’home. Allò que ens diferencia és com ens maneguem amb ella. Actes expiatoris, sacrificis, rituals repetitius, compulsions irrefrenables, coercions inexplicables, obediències masoquistes, trets de caràcter indestructibles, pràctiques autodestructives… esdevenen algunes de les mediacions –no sempre saludables– , perquè el Jo hi pugui conviure.
Les principals tradicions religioses remeten l’origen de la culpa a la transgressió del mandat diví en el Paradís – Adam, Eva i la Poma– i la conseqüent expulsió del mateix, per confrontar-se a la vida, amb consciència de la mort i el patiment. Així s’explicaria l’estructura pecaminosa de l’ésser humà i la mateixa religió permetria redimir a la persona d’aquest pecat que li és inherent per retrobar el Paradís Perdut. Per un altre costat, Freud va descriure l’emergència de la culpa a partir del superJo. Ideal del jo que donarà com a resultat la consciència moral, hereva del complex d’Edip reprimit. La mateixa psicoanàlisi avui, seguint Lacan, assenyala la llavor de la culpa com a efecte de la mateixa entrada del nadó en el llenguatge. Paraula que cal entendre com a matriu mediadora i repressora simbòlica entre la dimensió real (corporal) i imaginària (fantasmàtica) en què es va configurant la persona humana.
Explorar la culpa porta a aprofundir en les motivacions interiors, i no tant pels d’actes pensats o consumats… i la moral que els pugui presidir, sinó pel desig inconscient que s’amaga, i que el subjecte humà immers en el desconeixement a que el convida el Jo, per por a la ferida narcisista i amb la mateixa Raó com a defensa, l’estimulen a no voler afrontar.
