Si és que es pot trobar quelcom positiu a la crisi que patim actualment diria que és que ens està removent per dins. I que, per fi, semb la que despertem d’una letàrgia aconseguida per l’Estat del Benestar. Quan van maldades i no ho podem tenir tot hem de començar a valorar i a prioritzar, a definir què és important i què no ho és tant. Eren tantes les facilitats que al mínim entrebanc ens posem les mans al cap. Però almenys movem les mans de sobre el comandament o el teclat de l’ordinador! Sense anar més lluny, el fet que ara sigui tan difícil veure pel·lícules sense pagar i per internet –almenys pels que anàvem per la via fàcil– fa que es puguin començar a sentir les veus que reclamen que la cultura no és de franc. No cal arribar al nivell extremista de l’SGAE que vol cobrar per cada cançó que sents de passada mentre et posen els bigudins a la perruqueria, però sí retornar una mica les coses al lloc que els pertoca.
Darrere cadascun dels llibres, les pel·lícules, les cançons, les obres de teatre, els quadres, les fotografies… hi ha molta i molta feina i quan està ben feta i és un honor gaudir-ne també ha de ser un honor poder pagar per presenciar-ho. Aquesta mena de tòpic estrany que diu que els poetes, músics, actors, pintors i altres artistes, com que fan allò que els agrada no cal que cobrin em sembla totalment absurd. Per començar, no són els únics que s’ho passen bé fent allò que els agrada. A ningú se li acudirà, per exemple, dir-li a un metge que no cobri perquè per ell és un plaer fer la feina que fa. Els artistes, doncs, han de cobrar per la feina que fan. Si prenem consciència del temps i esforç que comporta la creació mica en mica deixarem de ser els nens malcriats que ho volem tot ara, aquí i sense pagar ni un duro.
