En el seu darrer film, Andrew Niccol reflexiona sobre la inmortalitat humana i la possibilitat de generar temps.
Imaginem per un moment que la ciència arriba a fer possible la desaparició de totes les malalties i, en conseqüència, es fa realitat la immortalitat humana. Imaginem ara que la durada de la nostra vida depengués únicament del temps que fóssim capaços de comprar. Els rics tindrien temps infinit i els pobres viurien al dia, esgarrapant hores, minuts i segons, confinats en guetos on els robatoris de temps i les morts instantànies estan a l’ordre del dia. Un avenç científic amb una aplicació molt poc ètica.
Aquest conflicte és el que proposa la pel·lícula In time (2011), una nova proposta del director de Gattaca, Andrew Niccol, especialitzat en un cinema de ciència ficció humanista, preocupat per les desigualtats i la justícia social i que proposa sempre un debat sobre els límits entre la ciència i l’ètica.
En aquest darrer film, protagonitzat per Amanda Seyfried i Justin Timberlake , Niccol ho fa amb un argument que també té una clara lec-tura sobre l’actual crisi econòmica i com aquesta farà augmentar les diferències entre rics i pobres. Aquí, com a Gattaca, les millores que arriben des del món de la ciència, aparentment positives, topen amb els interessos econòmiques que les tornen perverses.
El film, a més, també reflexiona – amb certa crítica- sobre l’afany per l’eterna joventut ja que, en aquest món immortal, les persones conserven per tota la eternitat, o tot el temps que puguin aconseguir, el seu rostre dels 25 anys.
In time és un bon exemple de com es pot replantejar, a través del cinema de gènere, l’etern conflicte que acompanya sempre la ciència i l’ètica.
La pel·lícula, per altra banda, és una bona mostra d’un cinema de ciència ficció més artesà, intel·ligent i entretingut, amb Seyfried i Timberlake convertits inesperadament en un Bonnie i Clide de la societat del futur, un futur on el temps és la moneda de canvi.
