El Premi Ramon Llull 2012 se centra un dels tresors d’aquest món: el temps i la immediatesa.
“Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meva àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d’una família on el que no anava prou ràpid era tard o d’hora exterminat”. Així parla de la seva família la Ness, una psiquiatra de quaranta-vuit anys que viu sota la pressió d’una percepció del temps anormalment accelerada i que aquest fet la porta a plantejar-se en un moment donat de la seva vida si realment gaudeix d’aquesta o només la veu passar controlant el temps. La Ness és la protagonista de la darrera novel•la d’Imma Monsó, tiutlada La dona veloç, guanyadora del Premi Ramon Llull 2012. L’obra se centra, de vegades tocant l’exageració però sempre amb una base de realisme, uns dels mals més contemporanis de la societat actual: la immediatesa, la velocitat i la gestió del temps. Monsó, a través dels dubtes de la seva protagonista, presenta les dificultats que tenim molts per distingir una cosa bàsica: allò que és “important” del que és “urgent”. O saber gaudir del goig de perdre el temps.
