Deixeu que em posi una mica professional (si és que hi pot haver “professionalització” en comptes de vocació, amb la filosofia) i deixi estar llibres, teatres, herbes i altres menudeses per parlar sobre la responsabilitat. I procuraré fer-ho cruament, sense recordar a cap personatge novel·lesc, al·legòricament responsable, que pugui servir de guia i aprenentatge pels nostres cors afamats d’exemples. Confessaré que l’assignatura d’ètica mai m’ha apassionat però justament ha sigut aquesta, juntament amb filosofia política, les que m’han permès generar corrents de contacte entre la Filosofia i el dia a dia. I entre aquests autors que vaig estudiar, va aparèixer el nom de Jean Baptiste Metz amb un proposta que a primera vista semblava força estranya: la teologia política. A grans trets, el lligam aparentment estrany entre la política i la teologia, vindria pel nexe de la comunitat, allà on s’hi troba l’espai i la possibilitat de relació. Perquè això es doni, però, hem de salvar un problema sobrevingut a la societat després de les dues guerres mundials que és una immaduresa que ens ha desempallegat de la memòria i l’ha desprestigiada. Sense memòria, sense la mirada al passat i sense la continuïtat d’un projecte (i això no vol dir seguir com estaven) el present és buit i la implicació amb la societat, la política, innecessària per manca de sentit. La memòria comporta una responsabilitat ineludible que avui en dia s’ha deixat de banda. Trobo especialment interessant aquest apunt, ja que no serveix de res, girar l’esquena a allò passat i la mirada lúcida, no afectada, serà la que potser ens indicarà el camí a seguir. En tot cas, Metz, diu coses molt interessants i sensates que s’haurien de treure a la llum per desembrollar una mica la incertesa d’aquests temps i recordar la inapel·lable necessitat de posar els peus a terra.
Recuperar la nostra memòria
