És un dels aventurers més coneguts de casa nostra. Malgrat que coneix el risc de ben a prop, Bosch assegura que sap distingir el goig que aquest produeix, de la imprudència.
Les gestes d’Albert Bosch com aventurer han estat moltes, però la darrera la va assolir el passat 4 de gener quan va arribar al pol Sud després de 66 dies i 1.200 quilòmetres de travessa. Era la primera vegada que un català arribava al paral•lel 90 i que un espanyol ho aconseguia sense assistència externa de cap tipus. Un mesos després d’aquesta aventura i quan ja busca patrocinadors per aconseguir un nou repte, creuar íntegrament el Pol Nord, parlem amb ell sobre la prudència versus la temeritat en els esports de risc però també en el món de les inversions.
La gent et considera un home aventurer. Però ets prudent?
La persona aventurera pot ser atrevida, agosarada… però també ha de ser previnguda i ha de saber gestionar el risc. Si l’aventurer és esbojarrat i fa temeritats pot prendre mal, perquè l’entorn al qual s’enfronta sempre és incert i ple de riscos. Personalment, en la meva planifació i gestió del risc sí que dono molta importància a la prudència. Intento convertir la màxima possibilitat d’incerteses en certeses.
La prudència creus que és limitadora?
Sí. La imprudència, la por, el risc… si es converteixen en positiu poden ser elements molt potents de treball. Ara bé, crec que la prudència no hauria de fer renunciar a objectius ambiciosos o limitar-nos. En definitiva, ser covards o renunciar a fer coses interessants a la vida.
Posi un exemple de prudència, segons vostè.
Per mi la prudència és tenir el màxim de precaucions respecte l’entorn on vaig. A l’Antàrtida un rescat pot durar entre tres i cinc dies, per tant, si per exemple patís un atac d’apendicitis em podria morir, doncs me’l faig extirpar abans preventivament. I com que conec directament dues persones que els ha passat això a alta muntanya, doncs així ho vaig fer.
Creu que les persones que s’enfronten a esports d’aventura a la vida quotidiana són, inclús, més prudents que altres ciutadans? Molts corredors de curses de motociclisme així ho afirmen.
La prudència, el risc, la temeritat… depèn de la tolerància de cada individu, d’on posis el llistó. Per a una personanormal l’escalada pot ser un imprudència, mentre que per a un escalador professional és una activitat de prudència alta. Tots tenim diferents percepcions relatives al grau de prudència o imprudència respecte una mateixa acció. Una cosa hem de tenir clara, quan assumim riscos en coses en què no hi entenem, ja passem al grau de temeritats.
Entrem a l’estiu: accidents a les carreteres, ofegaments al mar, rescats de muntanya… en general som ara més imprudents?
Tot això sempre ha passat. Fa uns anys fèiem més bestieses que ara, però quan ens fem grans tendim a ser més conservadors. El fet és que ara hem augmentat tant el nivell de protecció que ens sembla que hi ha molta més gent imprudent. Ara qualsevol cosa que s’aparta d’una seguretat alta és qualificada d’imprudència, però no crec que realment hagi augmentat molt. Això, però, tampoc no vol dir que puguem anar pel món fent animalades.
Segons vostè ,estem parlant d’una qüestió d’equilibri, als extrems hi hauria la temeritat i la inactivitat. Com es troba, però, aquest punt entremig idoni? Com saps que cal fer un pas endavant , restar immòbil o fer un pas enrere?
La clau de tot està en gestionar els límits. Hi ha diferents elements. Uns vénen de l’experiència, la racionalitat, l’autoconeixement… També hi ha, però, una part més intuïtiva. I, finalment hi ha una part emocional. Aquesta és la que s’ha de vigilar més, perquè és la més traïdora i en un determinat moment ens pot ennuvolar el pensament en un moment de presa de decisions vitals.
Es pot educar en aquest sentit?
Sí, és un tema a treballar. Sobretot hem de ser conscients que els nostres límits sempre són ampliables, però no de cop. Davant qualsevol aventura cal entrenar, haver fet passos previs, haver assumit fracassos… La prudència no és fer o deixar de fer, sinó com ho fas i quines condicions tens per a fer-ho, en definitiva, és tot un aprenentatge.
Aquesta mateixa idea de prudència també l’aplica en l’àmbit empresarial?
Sí, és molt similar. Em dedico a gestionar projectes d’inversió en noves energies i medi ambient, iniciatives que tenen objectius a assolir d’aquí cinc, deu o quinze anys i, per tant, el llindar de risc és molt ampli. En aquests casos, només ens cal calcular quina ràtio de risc hi ha, segons els beneficis que volem obtenir. En aquests casos t’hi jugues el patrimoni, però al Pol o a la muntanya és la vida.
En aquest moment de crisi quants projectes creus que s’estan quedant als calaixos per excés de prudència o per manca d’esperança?
Això ho constato cada dia. Hi ha projectes que en altres moments tirarien endavant, però ara no avancen. De fet, normalment el meu llindar de risc en les decisions empresarials és més alt que l’actual. Els elements que formen part del risc s’han ampliat i, a més, hi ha molts factors extremadament incerts i variables que ara ja no depenen d’un mateix. Això no vol dir, però, que ara el risc sigui més alt, sinó que ha augmentat la percepció que tenim d’aquest risc.
Té pensada alguna nova aventura? Es troba amb problemes de patrocinadors per aquest tema de la caiguda del llindar del risc?
No. Ara hem començat a treballar en un projecte que consistirà en creuar integralment el Pol Nord, començant des del darrer lloc on hi ha terra ferma, la costa del Canadà. És un projecte que volem encarar el 2014. Per tant, per una banda els patrocinadors no saben com estaran econòmicament d’aquí a dos anys, però per altra banda també reconeixen els beneficis que a través de les noves tecnologies es podrien treure d’un projecte d’aquest tipus.
