La paraula coherència, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és la “connexió, relació estreta d’idees que s’acorden entre elles. No haver-hi coherència entre les parts d’un discurs”. Aquesta definició lingüística és la més habitual i de vegades única en els diccionaris. Curiosament, fins que no cerquem la paraula en un diccionari infantil, com el DIDAC d’Enciclopèdia Catalana, no trobem la primera definició explicada de forma més senzilla -“hi ha coherència en un discurs o unes paraules quan estan ben relacionats i les idees estan expressades de manera lògica”- però també en llegim una altra allunyada de la lingüística i més comuna si, com és el cas, entenem la coherència com un valor: “Una persona té coherència quan fa les coses d’acord amb el que diu i el que pensa”. Si tenim en compte aquesta darrera afirmació tampoc no resulta fàcil trobar sinònims de la paraula coherència, però en referència a pensaments, raonaments, idees o paraules, podríem usar “congruència” o “il•lació”, un terme de la lògica que defineix el fet que hi hagi connexió entre les premisses i la conclusió. En qualsevol dels casos, etimològicament la paraula coherència prové del llatí cohaerentia, igual que l’adjectiu cohaerente (coherent). En català tenim una frase feta per descriure quan una persona diu alguna incoherència o fa alguna cosa que no té cap relació en el context en què es troba: “Pixar fora de test”. Un exemple que sens dubte podríem trobar a l’obra inèdita “Escatologia popular. Refranys grollers, tradicions porques i rondalles brutes” (1927) del popular folklorista Joan Amades (1890-1959), qui demostra que la llengua catalana és especialment rica en aquest àmbit.
Coherent
